La Vanguardia (Català-1ª edició)
Meloni té truc
Quan Luigi Bambrilla i Giulia Colombo vagin diumenge al seu col·legi electoral a Milà hauran de repassar bé les normes, ja que votar no és fàcil a Itàlia. (Bambrilla i Colombo són els dos cognoms més freqüents a la ciutat de Milà.)
Disposaran de dues paperetes amb totes les candidatures per a la Cambra dels Diputats i el Senat. En totes dues hauran de marcar el nom del candidat a favor del qual volen votar pel sistema majoritari i la llista que escullen per al proporcional. Candidat i llista han d’estar associats per un acord polític. Si els agrada l’equilibrisme, no poden optar pel candidat de Germans d’Itàlia i la llista del Partit Democràtic. En aquest cas, el vot seria nul.
El mètode és el mateix per a les dues cambres, i aquest any hi ha novetat. La Cambra dels Diputats passa de 630 a 400 escons. I el Senat, de 315 a 200. Hi havia massa parlamentaris cobrant de l’erari públic, clamaven els tribuns. Porca miseria! Matteo Renzi va promoure la retallada. Després parlarem de Renzi.
Quan surtin del col·legi, la senyora Colombo i el senyor Bambrilla hauran votat mitjançant el Rosatellum, cinquena llei electoral vigent a Itàlia els últims trenta anys. Aquesta llei estableix que el 37% dels diputats i senadors s’han d’elegir pel sistema majoritari, a l’estil britànic. La resta sortiran del sistema proporcional, sense llei D’Hondt, però amb l’obligació de superar el 3%.
És una llei que privilegia les coalicions sense enterrar els partits. Amb altres proporcions, aquesta fórmula mixta la va introduir el 1993 un diputat democristià de Sicília anomenat Sergio Mattarella. Havien desaparegut els dos grans partits de masses de la guerra freda –la Democràcia Cristiana i el Partit Comunista– i el procés Mani Pulite s’havia carregat el creixent Partit Socialista. El vot proporcional vigent des del 1946 podia atomitzar el país. Molts van creure que el millor era anar a la formació de dues grans coalicions: Pol de les Llibertats (Silvio Berlusconi, dreta) i L’Olivera (Romano Prodi, centreesquerra). La llei de Mattarella –avui venerable president de la República– va ser batejada com a Mattarellum pel politòleg Giovanni Sartori, que no creia gaire en l’invent. Als diaris els va fer gràcia l’acudit.
Després va venir la llei Porcellum, impulsada per Berlusconi per barrar el pas a Prodi el 2005. “Aquesta llei és una porcata” (porqueria), va reconèixer el seu ponent, un diputat de la Lliga Nord, en un rampell de sinceritat. Matteo Renzi, astre en ascens el 2015, també d’origen democristià, va voler reparar el nyap amb la llei Italicum, que havia de coronar una ambiciosa reforma constitucional. Renzi va cometre el greu error de convertir la reforma de la Constitució en plebiscit personal i es va estavellar. El noi llest de Florència va continuar conspirant i va impulsar el 2017 l’actual Rosatellum, el ponent del qual va ser Ettore Rosato, del Partit Democràtic. Volien parar els peus al populista Moviment 5 Estrelles, i només ho van aconseguir a mitges. L’M5E s’ha frenat sol, a conseqüència de les seves moltes contradiccions. Encara no és mort.
El Rosatellum és la corda amb què el PD pot morir penjat aquest cap de setmana. La llei privilegia les coalicions, i l’única coalició avui ben articulada a Itàlia és la de la dreta. El Partit Democràtic necessitava esgotar la legislatura (primavera del 2023) per teixir un pacient acord amb l’M5E, convertit en una olla de grills. Vet aquí la clau de tot. Quan al juliol la dreta va veure Mario Draghi en dificultats, el va deixar caure. Era el moment d’anar a votar, abans que l’altra part es reorganitzés. La dreta escombrarà en el majoritari. Els historiadors ens diran per què Draghi va ser tan matusser en aquella crisi. Va voler sortir corrents?
Cinc lleis electorals en trenta anys han embogit políticament Itàlia, i han accentuat la desconfiança en la política. Amb un sistema electoral més estable, Giorgia Meloni, hereva del Moviment Social Italià, el partit dels nostàlgics de Mussolini, no encapçalaria avui les enquestes com a capitana de la dreta. ●
Cinc lleis electorals en 30 anys han embogit Itàlia