Pertinaç sequera... d’arguments

En els nostres dies, les possibilitats que en l’espai públic es produeixi un debat basat en l’argumentació racional són pròximes al zero. Les qüestions que últimament tendeixen a plantejar-se de manera prioritària en aquest espai (sexualitat, llenguatges inclusius, identitats nacionals, creences religioses...) obtenen la seva màxima eficàcia més en la identificació emotiva que generen. El resultat està a la vista. Ha acabat per generalitzar-se el convenciment que el gruix de qüestions rellevants depèn del sentiment. Així, se’ns prescriu que el sexe depèn del sentiment (i no de la biologia), la nacionalitat depèn del sentiment (i no del dret o de la història), les creences religioses depenen del sentiment (i no de cap evidència)... i fins i tot abunden els que pensen que la política mateixa se substancia en una gestió de l’empatia.

Ara bé, sembla clar que l’acceptació que l’espai públic es constitueixi en l’escenari privilegiat on lliurar aquesta mena de combats que es dirimeixen en termes de sentiments (la qual cosa alguns denominen “guerres culturals”) respon a una motivació diferent en el cas de la dreta i de l’esquerra. Mentre que a aquella tals guerres li resulten idònies per mantenir l’antagonisme polític i la polarització en moments en què el sistema econòmic com tal no es veu impugnat, per a una part d’aquesta sembla constituir la taula de salvació on agafar-se atès l’esgotament de les alternatives pròpies que és causa última en la crisi de les grans visions del món que arrosseguem des de finals del segle passat.

D’aquí tant la comoditat amb què una apel·la a la gestió com la incomoditat que li genera a l’altra, temorosa que un ampli sector de la ciutadania (i dels votants) pugui acabar concloent que dreta i esquerra resulten completament indistingibles i acabi rebutjant l’argument d’en nom de què es prenen determinades mesures si, al capdavall, aquestes les podrien prendre igualment els uns o els altres. Aquesta situació explicaria el que Éric Fassin denominava no fa gaire la depressió militant dels votants d’esquerra a França: desarmats per la dreta i traïts pels seus, poden acabar resignant-se, a força de fracassos i desil·lusions, a la idea que no hi hauria cap alternativa política.

Nosaltres encara no ens hi trobem, però correm el perill d’estar-nos acostant a aquell mateix punt sense (voler) adonarnos-en, o, pitjor encara, fins i tot pensant que ens n’allunyem. Un cert votant d’esquerres del nostre país ha abandonat la condició de votant ideològic en sentit propi i ha fet (o li han fet) una aposta de caràcter estratègic per les guerres culturals. El balanç final de l’operació sembla clar. Aquesta aposta teoricopolítica no només estaria resultant fallida (això explica en gran manera l’espectacular creixement de Vox) sinó que, lluny de permetre-li a aquell sector de l’esquerra reconfigurar i ampliar la base, reformulant-se en uns nous termes i amb uns nous protagonistes, hauria acabat per constituir un dels obstacles més importants per a la seva regeneració i creixement. Els sondejos no són profecies, certament, però alguna cosa fan pensar respecte als camins que no menen enlloc. ■

S’ha generalitzat el convenciment que les qüestions rellevants depenen del sentiment