Tip de la pompa

No sé si els passa el mateix, però he acabat fins al capdamunt de la reina d’Anglaterra, dels funerals confusos i dels seus parents disfuncionals, un grup de subjectes que fan del nostre Froilán disparant-se al peu el paradigma del seny. Reconec que la culpa no és seva –ocupats com estan sempre a semblar personatges dels Monty Python–, sinó del tractament desmesurat que els mitjans de comunicació els dispensen, cosa que no evita el fastigueig.

Tal com va passar al seu dia amb la vana lady Di –una dona que sense tenir cap talent va ser una de les persones més idolatrades del segle XX–, ara ens toca passar per l’hagiografia de la difunta Elisabet II, que només té interès humà com a personatge de les novel·les de S.J. Bennett en què exerceix de detectiu privat: una espècie de Miss Marple una mica aficionada a la ginebra.

Tot i que encara resulta pitjor la contemplació extasiada del nou rei, un cavaller que sempre es fa acompanyar per un servent que porta un petit seient de lavabo de cuir blanc per protegir les egrègies natges; que s’ha arribat a queixar que li posaven massa pasta de dents al raspall i que té unes aficions eròtiques que farien enrojolar el mateix Fernando Esteso (imagineu què se n’hauria fet del nostre Felip VI amb aquests antecedents!). O la d’un parell de beneits com Meghan i Enric, que, per acabar-ho d’adobar, resulten ser ducs del pobre Sussex, un lloc bonic que no ha fet res per merèixer aquesta vergonya.

La cosa és per quedar atònit. En un país com el nostre, que contempla la seva monarquia amb desinterès desdenyós i que té com a tradicions més solemnes les paelles multitudinàries i els finals de Lliga, l’embadaliment amb els Windsor causa alguna cosa a mig camí entre l’estranyesa i la hilaritat. És així com una societat –que destaca per la informalitat, en la qual el president del Govern central aconsella prescindir de la corbata i el Rei fa tot el que pot per comportar-se com un funcionari del Ministeri de Foment– es veu atrapada sobtadament pel complex ritual barroc i fatu format al voltant de la defunció real.

Sembla que no hagin passat dos segles des que The black book, una crítica radical del poder i la corrupció de la classe dirigent anglesa, va afirmar que: “La pompa i l’exhibició, l’ostentació de corones i diademes, de claus daurades, bastons, vares blanques i ceptres negres, d’ermini i de lli, de maces i perruques, es converteixen en ridícules quan els homes es fan cultes, quan han après que l’autèntic objectiu del govern és donar al poble la felicitat més gran possible al mínim cost”. En fi, tot resulta força estrany.

Per bé que els anglesos deuen estar encara més estranyats en veure que la senyora Díaz Ayuso es riu del món i decreta tres dies de dol per Elisabet II. Deu ser perquè la presidenta ha detectat que hi ha uns lligams fraterns entre Madrid i el Regne Unit dels quals ningú, ni a Chamberí ni a Buckingham Palace, no en tenia ni idea. O deu ser perquè es tracta d’una dona plena d’ocurrències a qui qualsevol ocasió li ofereix una oportunitat immillorable d’exhibir la seva desimboltura desacomplexada. Amb un encert similar, tot i que amb una discreció molt d’agrair quan es tracta de fer el ridícul, la Generalitat es va limitar a penjar una corona de flors al reixat del palau.

És difícil calcular quantes hores han dedicat els mitjans de comunicació espanyols a les solemnes retransmissions de la gira d’un cadàver que, a aquest pas, al desembre encara estarà pendent de viatjar a Melbourne. Reportatges sempre acompanyats de disquisicions sobre la biografia de la difunta que acaben per resumir-se en l’immens servei que va prestar al seu país quedant-se callada quan tocava. I en lloances sense fi al poder cohesionador d’un conjunt de tradicions que quan no són recents (com els tartans escocesos de quadres que va dissenyar un fabricant tèxtil del segle XIX) són directament inventades (com la ruta que ha de seguir el fèretre en qüestió).

És respectable que tot això fascini els anglesos (aquí també tenim unes quantes tradicions un pèl gracioses), el que em sorprèn és que estiguem a punt d’aconseguir superar-los en matèria de devoció per la pompa.

Això sí, malgrat l’embafament, els he de confessar que soc un admirador rendit del duc d’Edimburg, aquell home que va dir que la millor raó per abraçar el republicanisme era escoltar-lo a ell. I tenia tota la raó. ■

L’embadaliment amb els Windsor causa alguna cosa a mig camí entre l’estranyesa i la hilaritat

JEFF J MITCHELL / AFP