Com poden ser espanyols?

Si Espanya fos un Estat democràtic, la seva monarquia constitucional homologable a les admirables repúbliques de Nicaragua o l’Uzbekistan i l’esport un passatemps, avui ningú no s’hauria d’alegrar de la victòria d’Espanya a l’Eurobàsquet, que ha revoltat tant els guardians de les essències de l’independentisme, que, últimament, no guanyen per a enrabiades.

Pel que sembla, la selecció ha guanyat no gràcies a la suor d’un grup pel qual ningú no donava un euro sinó per un tal Lorenzo Brown, un nord-americà que va deixar de ser-ho per nacionalitzarse espanyol de la nit al dia i així poder disputar el torneig, que ha guanyat –es dedueix– ell solet.

A part de tractar Brown de ximple o mercenari –ja s’han assabentat que és negre?–, els guardians de les essències al·leguen que és un fet molt greu, gravíssim, que impedeix, naturalment, alegrar-se o passar de la notícia. Com no viure

És difícil no viure emprenyats si fins i tot l’èxit a l’Eurobàsquet el veuen antidemocràtic...

emprenyats si tot els molesta! Si fins i tot d’un títol a l’Eurobàsquet extreuen lliçons de rectitud, ciutadania i valors democràtics, les mateixes lliçons que no apliquen a una Generalitat i un Parlament inoperants!

A mesura que el temps passa, un cert sector de l’independentisme s’acontenta amb buscar-li tres peus al gat d’Espanya. Avui li ha tocat a Lorenzo Brown i a la resta d’un equip exitós en la humilitat, demà tornarà a ser algun tren regional que arriba mitja hora tard o va ple –fet sense precedents en la història ferroviària d’Europa– i demà TVE, que hauria d’aprendre de la BBC (11 dies de cobertura non-stop sobre Elisabet II).

Jo ja entenc que no és obligatori celebrar la victòria de l’Eurobàsquet, però tampoc no li veig el sentit a picar de peus i posar-li pegues, a menys, és clar, que això vagi de viure indignats, retransmetre en directe les deficiències de la xarxa ferroviària –molt millorable, com la de Terol– i provar de desviar l’atenció sobre un Govern que decideix poc, tret de fer crides vitalícies a la unitat dels seus socis, dignes hereus de la gran Divergència i Desunió.

Cal portar al tribunal d’Estrasburg o als comissionistes de Ginebra el cas Brown? Tot amb tal de viure emprenyats... ■