Els vídeos substitueixen el paper en els exercicis escolars

Els estudiants han de preparar en format audiovisual cada vegada més activitats en totes les assignatures, encara que no hagin rebut formació

Els vídeos s’han convertit en un format acadèmic molt habitual en els cursos de secundària i batxillerat. No es tracta exclusivament de l’ús de material audiovisual per part dels professors, sinó de feines fetes pels alumnes d’aquesta manera. Així, a més de formular proves i exercicis escrits o de reclamar presentacions orals, els docents s’inclinen sovint per demanar als nanos que gravin i editin vídeos, individualment o col·lectivament.

L’encàrrec suposadament potencia la col·laboració entre companys i s’aprofita d’un vehicle d’expressió molt popular entre els adolescents. No obstant això, els experts assenyalen que, sovint, s’exigeix un esforç –tècnic, narratiu i conceptual– desproporcionat a uns nois que prèviament no

Aquestes tasques estimulen els adolescents més que les convencionals però els demanen moltes més hores

han rebut cap formació sobre la construcció d’aquest tipus de relats. El més habitual és que els educadors tampoc no tinguin prou domini d’aquesta plataforma.

Fins i tot hi ha mares i pares que consideren que, d’aquesta manera, el pes de les activitats recau sobre els estudiants, i no sobre els docents. Els alumnes han de pensar un guió sobre la unitat o el contingut que s’estigui analitzant a classe. S’han de responsabilitzar de la posada en escena, la interpretació, el muntatge i la postproducció. Aquesta quantitat de tasques contrasta amb la modalitat predominant de correcció: un comentari general sobre uns vídeos que, amb freqüència, multipliquen per quatre, cinc o sis la durada dels exercicis que es duen a terme a les facultats de comunicació.

Als professors els resulta més lleuger visualitzar mitja dotzena d’aquestes peces que corregir cinquanta dossiers redactats, amb faltes d’ortografia i errors d’expressió. A les escoles, es tendeix a pensar que la presència massiva i intensiva dels joves a les xarxes socials basades en la imatge estàtica o en moviment –Instagram, YouTube, TikTok, Snapchat– els converteix en autoritats en la comunicació digital. Però la realitat és molt diferent.

Sense l’orientació adequada, nois de 13, 14 o 15 anys difícilment poden afrontar una planificació audiovisual complexa amb les mínimes garanties d’èxit. De fet, alguns grups de feina cooperativa disposen de tants integrants com un curtmetratge de final de carrera del grau universitari en Comunicació Audiovisual, extrem accentuat durant el confinament per la pandèmia del coronavirus. La màxima és coneguda: com més membres per equip, menys vídeos per corregir.

Els mòbils i tauletes, i en menys grau, els ordinadors són les eines imprescindibles per a aquestes activitats. Els plans i els arxius d’àudio es pengen i comparteixen al núvol. La pantalla s’imposa al paper. D’entrada, als adolescents els estimulen més aquestes tasques que les convencionals. Tot i això, quan fan comptes del temps invertit, s’adonen que aquesta modalitat els pren bastantes més hores.

Cap assignatura es deslliura d’aquest corrent: matemàtiques, física, química, socials, idiomes... i fins i tot educació física. Els estudiants rares vegades imiten els vídeos que els han anat mostrant a les aules els professors: documentals, llargmetratges de ficció, peces didàctiques, càpsules informatives i de context o artefactes motivadors. Se solen decantar per híbrids heterodoxos amb poca preocupació pels enquadraments, la il·luminació, l’enfocament, l’ambientació, el vestuari, els diàlegs, els rètols o la qualitat del so. ●

Junior Report Mòbils i tauletes són les eines que es fan servir més