La disfressa de la república

Ara que la reina Elisabet és morta i enterrada és un bon moment per recordar el llibre on va aprendre com poden sobreviure les monarquies quan han deixat d’existir: The English Constitution (1867), de l’economista, home de negocis, periodista i escriptor Walter Bagehot, una obra que sosté la teoria que la corona és, en realitat, una màscara, i el Regne Unit, “una república disfressada” de monarquia.

Bagehot era un republicà elitista i paradoxal que pensava que, a principis del segle XIX, tots els reis havien estat bojos i que les famílies reials eren un mal jardí on solien créixer monarques constitucionals perniciosos o, en el millor dels casos, simplement mediocres. I a The English Constitution no amaga aquestes opinions ni dissimula la paradoxa que representa que la corona, que hauria d’actuar com a model de moralitat, acostumi a trobar-se al cap de personatges que destaquen més pels seus vicis que per les seves virtuts. Però la seva original apologia de la disfressa monàrquica de la Gran Bretanya convida a mirar cap a altres direccions. Sense deixar de banda els avantatges que pot representar una arquitectura política que reserva un paper clau a una autoritat sense poder efectiu i subratlla la manera com gran part de la població es relaciona amb la corona i, a través seu, amb la totalitat del sistema polític que ha buidat la corona d’aquest poder. Convida a analitzar, per exemple, el paper que interpretaven en la població les bodes reials o les bagatel·les relatives a les passejades d’una “vídua mig retirada” (la reina Victòria) o les anades a les curses de cavalls d’un “jove desocupat” (l’aleshores príncep de Gal·les). Segons Bagehot, seria precisament aquest paper el que convertiria la corona en una institució republicana d’una utilitat incomparable en un país com el Regne Unit encara globalment poc civilitzat i molt afeccionat a la pompa i el

Walter Bagehot afirmava que la corona és, en realitat, una màscara, i el Regne Unit, “una república disfressada”

teatre. La famosa distinció que estableix al llibre entre les parts solemnes i les parts eficients de la realitat constitucionalment constituïda respon a aquesta visió. Les primeres, les que encarna la corona, tindrien com a funció “estimular i preservar la reverència de la població”. És a dir: focalitzar l’atenció, canalitzar els sentiments i contribuir a l’estabilitat i la legitimació del sistema polític.

Per la seva influència, The English Constitution s’ha arribat a considerar com una de les famoses parts no escrites de la Constitució que comenta. I, com es reflecteix a la sèrie The crown, també s’ha convertit en un peculiar mirall de prínceps per a la formació de futurs reis. Quan es va publicar, encara no havia estat reconegut ni el sufragi universal masculí. Però la seva anàlisi del paper de la monarquia constitucional continua sent una lectura de profit tant per als republicans que valoren les màscares i les disfresses com per als que pensen que ha arribat el moment d’enterrar la sardina i donar per acabat el carnaval.