La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Soc jo mateix en un altre idioma?”
Mohamed Mbougar Sarr i ‘La memòria més secreta dels homes’, premi Goncourt 2021
Amb La memòria més secreta dels homes (Més Llibres) –en castellà La más recóndita memoria de los hombres (Anagrama)–, l’escriptor senegalès establert a França Mohamed Mbougar Sarr (Dakar, 1980) va guanyar el premi Goncourt 2021. Relat d’un viatge iniciàtic i la resolució d’un misteri. “La història d’un escriptor que busca. És una paradoxa, perquè la vaig començar preguntant-me per què jo escrivia –soc digne de ser escriptor, jo?– per si havia de continuar o buscar-me una altra feina més honesta”.
Després d’una citació de Bolaño, la primera entrada del llibre ja és una declaració d’intencions: “D’un escriptor i de la seva obra, com a mínim, en podem saber el següent: l’un i l’altra caminen junts pel laberint més perfecte imaginable, un llarg camí circular en què la destinació es confon amb l’origen: la solitud”.
Mohamed Mbougar Sarr reflexiona sobre el perill de les expectatives. Sobre el que part de la societat creu que deu ser la negritud en literatura, diu. “Jo escric en francès, però no és la meva llengua materna. Parlo diverses llengües pròpies del Senegal, però vaig acabar abraçant el francès com a llengua intermèdia en la meva feina”, va explicar a la presentació a Barcelona.
“En el fons, crec que cal donar certa llibertat. No vaig voler limitar-me. Hi ha molts escriptors africans que han descobert nous camins des de, per exemple, la literatura de García Márquez. I et preguntes: ‘ Pots expressar una cosa molt íntima, soc jo mateix, en una llengua que no és la teva? Per què no?’. A mi, per exemple, m’agrada inscriure’m en aquesta família d’escriptors que estableixen un vincle on no existia, per exemple amb Bolaño. I el mateix García Márquez va dir que va trobar les arrels del realisme màgic a Haití”.
Hipòtesi. El 1938 l’escriptor africà T.C. Elimane, conegut com el Rimbaud negre, publica la seva novel·la El laberint de l’inhumà. Se l’acusa de plagi, l’autor desapareix i l’obra es converteix en llibre maleït.
“Està inspirat en un escriptor real, Iambe Ouologuem, nascut a Mali el 1940. Va guanyar el premi Renaudot amb un llibre excepcional, però el van acusar de plagi dient que havia copiat de tothom: de Flaubert, de la Bíblia, de Maupassant... Ell es va defensar, ho va negar tot, però van continuar insultant-lo”, explica l’autor. “Va tornar a Mali, i durant 50 anys no va voler saber res de ningú; si un periodista l’anava a veure a casa, sortia amb un fusell. Va passar d’escriure un llibre magnífic a la més profunda solitud”.
Vuitanta anys després, el 2018, el jove escriptor africà resident a París Diégane Latyr Faye descobreix la novel·la perduda i decideix investigar sobre l’autor desaparegut. Les pistes el porten lluny. “Ho he fet amb total llibertat. Si intentes respondre a les expectatives dels altres, perds coses”.
És la seva cinquena novel·la. “Les llengües del meu país, com el wòlof, les parlo, però no les sé escriure. Així que en el francès escolar vaig voler trobar un lloc comú per arribar a d’altres”. Insisteix, l’autor, que el públic europeu espera coses diferents de la literatura africana. “Hi ha gent que té expectatives sobre el que hauria d’escriure un autor africà. El meu llibre va contra això. Després, la llengua en què escrius desapareix, no importa tant. No puc agradar tothom; una vegada entens això, ho assumeixes, assumeixes també certa solitud i consol”.
A la novel·la també hi ha espai per a l’humor, l’amor, el riure, l’alcohol, el sexe: “La vida, en definitiva”. Es preocupa, especialment, per reflexionar sobre el silenci. Una paradoxa per a algú que es dedica a expressar-se i ja ha publicat cinc llibres.
“Com puc expressar el silenci en l’escriptura? M’interessa pensar-ho. Rimbaud sabia arribar al silenci molt ràpid; jo no. Potser hauria d’haver estat místic. Sento que encara necessito més llibres fins a arribar al silenci... Picasso també deia que es necessita tota una vida per arribar a pintar com un nen”, conclou l’autor senegalès.
No dir no significa no deixar veure. ●
“Necessito escriure més llibres fins a arribar al silenci, com Picasso una vida per pintar com un nen”