Així es forma una família Les finestres FIBA van fer madurar els segons espases, avui líders a Espanya

Encara avui, el grupet es forma uns segons abans no arrenqui el partit.

Els jugadors de Sergio Scariolo es reuneixen sobre el sintètic, s’abracen i criden:

–1, 2, 3, mur!

I això diuen, “1, 2, 3, mur!”, i no res més més senzill, tipus, “sonhi!”, o “a totes!”.

El mur ve d’anys enrere, dels temps en què els germans Gasol, Navarro, Calderón, Felipe Reyes, Raül López o Àlex Mumbrú eren unes criatures que s’acostaven (o superaven) els dos metres d’estatura i en el crepuscle trencaven les costures de la concentració i es confonien amb les ombres: llavors abandonaven els seus dormitoris del complex esportiu Bahía Sur, a San Fernando, recorrien de puntetes els passadissos i superaven, a la fi, el mur del recinte per dispersar-se en la nit gaditana.

Mur!

(...)

Els segons espases sabrien aquella història, la del mur, a través de les finestres FIBA, la seva gran oportunitat.

Les finestres FIBA s’havien rellançat el 2017. Són pedres al calendari del bàsquet, pedrotes que irriten les grans lligues i els grans clubs. Ni els jugadors de l’NBA ni els de l’Eurolliga solen comparèixer en aquests períodes, aturades de nou dies dissenyades perquè les seleccions s’enfrontin entre si, buscant una plaça en Europeus, Mundials i Jocs Olímpics.

Les finestres, es presumia, serien especialment costoses per a seleccions com aquella Espanya de Sergio Scariolo, un tresor esquitxat de jugadors de l’NBA i estrelles del bàsquet europeu.

“Havia estat aquell estiu del 2017 –ens expliquen veus de la

Federació Espanyola de Bàsquet (FEB)– quan vam decidir organitzar una concentració a Benahavís (Màlaga) per reunir aquells jugadors que mai fins aleshores no havien estat en un gran campionat, gent com Pierre Oriola, Pau Ribas, Jaime Fernández, Quino Colom, Víctor Arteaga o Javier Beirán”.

Les finestres semblaven dissenyades per a ells, els segons espases: quedava un mes i mig per a l’Eurobàsquet del 2017 i, se suposava, cap d’aquells concentrats a Benahavís no compareixeria en el gran torneig (només Oriola; Espanya va ser bronze).

Tot i això, ja llavors tots ells estaven descobrint les mecàniques de Scariolo.

I allò facilitava les coses, ja que molts d’ells acabarien convertint-se en fixos a les finestres FIBA i fins i tot guanyant-se una plaça al Mundial del 2019 (Colom, Oriola, Xavier Rabaseda i Beirán; Espanya va ser or), mentre que la resta continuaven aprofitant aquells cursets accelerats per submergir-se en els sistemes de Scariolo: “Em refereixo a Jaime Fernández, Xabier López-Arostegui o Joel Parra [tots tres han participat en aquest Eurobàsquet triomfal a Berlín]”, diu el nostre informant.

Així doncs, la història del mur va anar traspassant-se entre generacions, finestra a finestra, igual que les partides de cartes i les instruccions de Scariolo, desesperantment intens quan té una pissarra a la mà: cerca de la felicitat,

“Qualsevol que hagi jugat en una finestra FIBA interpreta a l’instant les mirades i la gestualitat de Scariolo”.

És el cas d’Alberto Díaz; segons alguns, la inesperada revelació d’aquest conjunt.

Feia un parell d’anys que Díaz (28), base de l’Unicaja i estudiant de Magisteri, es comprometia amb les finestres FIBA i bussejava en les mecàniques de Scariolo abans de veure’s descartat en l’últim moment, ja que l’ombra de Ricky Rubio (lesionat) o Sergio Llull (lesionat) és allargada.

“Jo pensava mirar l’Eurobàsquet des del sofà. Però llavors es va lesionar Llull i em van trucar”, explicava Díaz aquests dies.

Així doncs, quan va aparèixer a l’Eurobàsquet, Díaz –segon espasa com la majoria dels membres d’aquesta Espanya– no venia del no-res, sinó d’anys d’immersió en el sistema: fins i tot curt de rodatge, estava a punt per a saltar un mur i fins i tot robar alguna totxana.

(...)

La nacionalització exprés de Lorenzo Brown ja mereix un capítol a part. ●

Jaime Fernández, López-Arostegui o Parra van descobrir el mètode de Scariolo a través de les finestres

La mecànica de Scariolo és exigent, desesperantment intensa quan té una pissarra a la mà

Finestres a banda, la nacionalització exprés de Lorenzo Brown ja mereix un capítol a part