L’Europa dels altres NBA

És la família i un més (Lorenzo Brown). Han trencat els esquemes de tots. Fins i tot de la Federació Internacional de Bàsquet (FIBA), que va posar Espanya la setena a la llista de favorites i va acabar tuitejant “Okay, Spain got us too”, com dient que també s’han quedat amb ells, reconeixent el seu error. Les figures han estat devorades per la classe mitjana. Jokic, Doncic o Antetokunmpo, aigua. Ni Sèrbia, ni Eslovènia, ni Grècia, ni Lituània, les quatre primeres en el rànquing FIBA per guanyar l’Eurobasket. En la final, França, la cinquena, i Espanya, la campiona, la setena. La FIBA es va assemblar als economistes populistes pronosticant abans de la gran crisi: ni la van ensumar.

L’Europeu va ser dels Hernangómez, cognom que recorda les èpoques de Mio Cid. Els dos germans que han rellevat els Gasol en una selecció que s’anomena la família i que va fitxar un més: Lorenzo Brown, el nord-americà del Maccabi al qual no se l’ha vist mai prendre un cafè amb llet a la plaça Mayor, però va ser un dels millors de l’impressionant equip que va fabricar el tècnic Sergio Scariolo. Un sol jugador del Madrid, el capità Rudy, i cap del Barça. Algú s’imagina això a la selecció de futbol amb un entrenador italià?

Hi ha una altra NBA darrere de les estrelles rutilants. Willy (28 anys) i Juancho (26) no són els protagonistes ni als Pelicans de Nova

La selecció de la família i un més ha suplert els Gasol pels Hernangómez amb èxit

Orleans ni als Raptors de Toronto. Són actors secundaris a la lliga americana, però van ser l’MVP de la final (Juancho) i el del torneig (Willy). Van guanyar els NBA de l’esforç, de la humilitat, de la solidaritat i el coratge, del grup. Juancho va ficar set triples i Willy va enardir el pavelló amb alguna esmaixada espectacular. Als seus equips de l’NBA són jugadors de rotació. No protagonitzaran mai un servei inicial de l’All-Star com van fer els meravellosos Gasol, però han conquerit un europeu enfosquint les estrelles i sent candidats seriosos al relleu fraternal al bàsquet dels germans.

Lorenzo Brown és l’un més de la família. Nacionalitzat espanyol de pressa, sense coneixement d’haver trepitjat Espanya excepte en partits de bàsquet, va ser la peça que va generar més polèmica abans i més consens després. Gairebé ningú no va donar suport a la decisió abans i gairebé tots la van assumir després veient l’or penjat dels colls.

Però polèmiques a banda, el president de la Federació, Jorge Garbajosa, pot estar-ne molt satisfet: nou seleccions espanyoles, entre l’absoluta masculina i les de formació, han arribat a nou finals en aquest estiu impressionant, guanyant tres ors i cinc plates, en un èxit històric segurament irrepetible. L’equip sub-20 va guanyar també el seu Europeu. Sembla que hi ha fins i tot relleu al relleu.