L’ofici de regnar sense governar

La mort d’Elisabet II ha posat fi a un regnat i a una era. Els llibres parlen dels fastos viscuts a Londres en els funerals de la reina Victòria, el 1901, que va regnar 63 anys i va casar alguns dels seus fills i filles amb els monarques que regnaven a Europa. Eren els moments apoteòsics de l’era victoriana que governava les terres i els mars d’un vast imperi d’on procedien les matèries primeres que van alimentar la revolució industrial i implantaven el capitalisme salvatge mentre Karl Marx malvivia a Londres.

Aquell enterrament imperial va reunir totes les testes coronades de molts països que uns anys després començarien a batre’s en guerres sagnants a Europa. L’Anglaterra victoriana era sinònim de progrés cultural, industrial, científic i econòmic. A partir d’aquell moment va començar un llarg declivi, lent, agradable, amb la pèrdua gradual de les colònies que van reclamar la seva independència plantant cara militarment als exèrcits imperials.

L’era elisabetiana va acabar dilluns amb l’espectacular cerimònia de color, tradició, continuïtat i extravagància d’actors que havien assajat en la seva imaginació onze dies de representació teatral sublim.

Un britànic elisabetià seria aquell que ha portat amb un cert complex de superioritat el fet d’haver perdut les guerres que va guanyar. L’art de la simulació, de les aparences, dels uniformes trets dels sarcòfags de grandeses passades, fascina els britànics que s’identifiquen amb una monarquia que, sense tenir poder, s’ha adaptat als temps mantenint vells costums i tradicions que els distingeixen de qualsevol altre país democràtic.

George Orwell, possiblement el millor periodista del segle passat, deia que “la monarquia anglesa és la vàlvula d’escapament per a emocions perilloses”.

Ha quedat molt clar que el poble britànic estimava la seva reina i que no té intenció de promoure l’adveniment d’una república per molts que siguin els errors del rei Carles III. Si la seva popularitat s’enfonsés, el príncep

Guillem, ara príncep de Gal·les, n’agafaria el relleu. No és la persona sinó el règim.

Penso que als britànics els fa molta mandra canviar la monarquia per una república. Al cap i a la fi, el rei és l’ornament al cim d’un sistema constitucional, sense Constitució escrita, però amb una jurisprudència que dirimeix tots els conflictes polítics del país sense que el monarca pugui interferir-hi perquè regna però no governa. El seu poder és invisible i subtil però no pas determinant.

El futur és impredictible, però Carles III haurà de preservar la identitat nacional britànica que la seva mare representava simbòlicament amb una silenciosa però eficaç professionalitat. Escòcia plantejarà el referèndum, Irlanda del Nord pot inclinar-se per la unitat irlandesa i les relacions amb la Unió Europea han dividit els britànics amb un Brexit que els ha aïllat del continent. L’aliança bilateral amb els Estats Units és incerta en termes comercials. I mantenir els vincles de la Commonwealth serà discutit.

Però els queda, que no és poc, el seu talent, les seves universitats, el seu esperit crític, la seva llibertat i, per damunt de tot, una llengua que és tan indispensable com ho va ser el llatí al segle XIII. Han demostrat que saben administrar amb gran pompa i majestuositat l’art de la decadència que no arriba a ser mai definitiva perquè treuen dels vells baguls les maneres de canviar-ho tot sense tocar res de les formes. El fet és que l’era elisabetiana ja ha entrat al món d’ahir. ●

Carles III mantindrà la pompa i les tradicions en un país instal·lat en un lent i agradable declivi