Repartir sacrificis

Ami no m’emprenya que els executius guanyin de mitjana 140.000 euros al mes. Tampoc no m’emprenya que els consellers de les empreses cotitzades hagin augmentat les retribucions més d’un 13% l’any passat, segons dades de la Comissió Nacional del Mercat de Valors. Fins i tot m’he acostumat a saber que hi ha presidents d’empreses amb salaris superiors als 50 milions anuals i amb jubilacions tan altes que els seus números fan mal a la vista. Si les companyies els hi paguen, els hi apugen sucosament cada any i entenen que és just, les seves raons deuen tenir. Potser la seva productivitat és excepcional, la seva creativitat és grandiosa i el seu rendiment justifica aquells diners i molts més.

Atès que la mitjana d’edat d’aquesta gent tan ben tractada per l’economia supera els 60 anys, no perdo l’esperança d’ingressar algun dia en una d’aquestes nòmines. I bé sap Déu que no és pels diners; és perquè a la fi se’m reconeguin els

Ningú no pensa en el repartiment del que sobra en algunes taules

mèrits, durant tants lustres acumulats, però sembla que de manera clandestina.

El que em mou a escriure sobre això és el nan demagògic i cridaner que porto dins i que em fa pensar coses que voregen l’enveja o la perversió. Són aquestes: 1) Cada dia hi ha una veu que ens prevé dels mals que li passaran a la nació espanyola si Yolanda Díaz se’n surt i provoca una pujada del salari mínim. En aquesta edició del 2022 encara no se’ns ha dit que provocaria una forta caiguda de la creació d’ocupació, però s’està carregant l’arma dialèctica: d’aquí no res la veurem publicada. 2) Som en un moment delicat en què s’assegura que creix el nombre de ciutadans i famílies que estan a prop de l’exclusió social per la barbaritat de la pujada de preus, però ningú no pensa en el repartiment del que sobra en algunes taules, sinó que al pobre se li anuncia un menú al seu abast perquè la diferència de categories alimentàries es noti sobretot a les bosses d’escombraries. I 3) Alguns polítics i economistes tenen l’enginyosa idea de demanar un pacte de rendes. El més vistós és l’orientació d’aquest acord: segons he llegit, no prova de repartir millor els beneficis. Es tracta, textualment, de “repartir els sacrificis”. Els executius i els consellers dels grans estipendis poden respirar: no tenen sacrificis per repartir. ●