La Vanguardia (Català-1ª edició)
Puntada de peu als glutis dels catalans
Tal com mana l’atàvic costum, els glutis dels catalans continuen sent el tros de carn més sofert i que millor suporta una puntada de peu en qualsevol moment que l’atzar determini. És igual que sigui una puntada de peu o un cop de puny. Aquesta vegada ha tocat el segon a través del president andalús, Juan Manuel Moreno Bonilla, que per la dificultat d’explicar als andalusos la seva rebaixa d’impostos ha recorregut a l’espantaocells català. L’equació es resol d’aquesta manera al cap de qualsevol alquimista del palau de San Telmo: si és dolent per als catalans, és bo per als andalusos. Perquè aquesta estratègia tingui èxit, n’hi ha prou que els altres en mosseguin l’ham. Punt per a Juanma, a qui el que es digui fora d’Andalusia li importa tant com a vostè i a mi el preu dels peatges al Senegal.
Populisme fiscal? Per descomptat. Almenys pel que fa a la presentació i argumentació de la bondat de les mesures. És el signe dels temps. També per a l’esquerra. Pedro Sánchez ja porta mesos amb les històries dels rics i els poderosos per explicar nous impostos que, sent raonables, mereixien ser explicats d’una manera proposicional i no pas com una vendetta. A Espanya és impossible anunciar una mesura fiscal sense acompanyar-la d’un apunyalament per justificar-la. Més que cap a un pacte de rendes, anem cap a una olla de grills.
Putin ha ordenat una mobilització parcial de la població i ha amenaçat que faria servir l’arsenal nuclear. Fukuyama i el final de la història han envellit malament. El mateix que els profetes que anunciaven la mort de les ideologies. Dreta i esquerra continuen existint i la política fiscal és un camp de batalla recurrent. Els governs són ideologia traslladada als butlletins oficials. Per què votar, si no? Que la dreta abaixi impostos i que l’esquerra els apugi forma part de l’ordre natural de les coses, fins i tot amb excepcions. Llàstima que uns i altres, en lloc d’explicar les bondats de les seves decisions, prefereixin treure a ballar el ximple de torn que ha de servir-los com a coartada. Els catalans, en el cas de Juanma Moreno.
A Catalunya s’hi paguen més impostos per dos motius. Un és, simplement, per qüestions ideològiques. Només cal mirar la composició del Parlament per corroborar-ho. L’altre respon a la incapacitat del PSOE i del PP –també dels partits que estan en condicions d’influir decididament en la governabilitat d’Espanya– de complir amb les seves obligacions envers la reforma del finançament autonòmic, que porta nou anys caducada i el que queda. Aquí sí que no hi ha dreta ni esquerra que valguin. Només es pot escollir entre incapacitat, irresponsabilitat i covardia. O les tres coses alhora. Deixar fora del debat aquesta qüestió quan es discuteix sobre la càrrega fiscal que suporten els catalans és una estafa intel·lectual. Tot i que també ho seria oblidar que tenim un Govern de la Generalitat amb una marcada volença a ficar la mà a les butxaques de la gent. L’any passat, en plena factura de la covid, hi van colar un nou impost als automòbils.
Però sense obrir la qüestió del finançament autonòmic l’assumpte és un parlar per parlar. Un exemple per entendre-ho: el sistema sanitari català ha treballat els últims dos anys amb 2.500 milions de més gràcies als fons extraordinaris de la covid. L’Estat ja en va anunciar la seva retirada. Tot i que continuen sent imprescindibles per recuperar l’activitat assistencial endarreri
A Espanya no s’anuncia una mesura fiscal sense acompanyar-la d’un apunyalament
da i fer funcionar el sistema. Tres solucions: impostos, dèficit o liquidar el sistema de salut. Què escollim? Sense atallar el finançament autonòmic, la ideologia –majoritàriament esquerrana a Catalunya– és un ornament, un complement que n’accentua les decisions. Però no pas el vestit principal. Aquesta és la realitat, amb independència del fet que cadascun de nosaltres prefereixi jugar amb les vermelles o amb les blaves. Perdó, amb les blanques o les negres.