A Sevilla hi falta gent

Sevilla té un color especial, heu de venir aquí a muntar els vostres negocis. Juanma Moreno Bonilla posa l’ham fiscal a veure si l’empresariat català pica. De la mateixa manera que la seva homòloga madrilenya, el president andalús ha suprimit l’impost de patrimoni i prova de convertir aquesta mesura en un espot adreçat amb amor a les elits econòmiques de Barcelona i comarques. A més, la deflactació de les tarifes de l’IRPF –impulsada també des del palau de San Telmo– pretén atreure el contribuent individual. “Aquí tenen la seva terra”, ha proclamat amb satisfacció el dirigent popular, a mig camí del venedor de mantes i de l’assessor immobiliari que et promet la parcel·la de la teva vida.

La cosa és tan esperpèntica que m’ha recordat un llibre perpetrat per Fernando Vizcaíno Casas, Las autonosuyas, sàtira neofranquista que podria ser reeditada avui mateix per Vox. El que diu Moreno Bonilla revela, sense voler, la veritable i pobra concepció que té de l’autogovern i de l’Estat espanyol en el seu conjunt.

Els patriotes del seu estil prefereixen autonosuyas que autonomies. Res d’això no és casual, esclar. Posant els catalans dins la seva propaganda i parlant d’independències com qui explica una facècia, el baró andalús busca dues coses alhora: explotar el conflicte territorial tàcticament per reforçar-se (recordeu que el PP demanava firmes per impugnar l’Estatut del 2006 dient que eren “contra Catalunya”) i provar de crear divisió entre els patricis catalans, als quals deu considerar psicològicament minvats i presa fàcil del tripijoc oportunista.

Que aquesta ocurrència sigui la bandera ideològica del president de la comunitat que rep més fons de la resta d’autonomies és un acudit. Que faci aquest teatret tot mirant a Catalunya –que aporta a la caixa comuna espanyola molt més del que rep– és un acudit dolentíssim. Que el context del sainet sigui de gran crisi econòmica i necessitat de reforçar els serveis públics converteix la broma en un material tan dolent que no podrien salvar-lo ni els cèlebres germans Álvarez Quintero.

Segur que, avui dia, els usuaris soferts de Renfe Rodalies estan desitjant viure a Màlaga o Còrdova, a veure si, impostos al marge, poden arribar sense incidències al lloc de treball o d’estudi.

Els assessors de Moreno Bonilla pequen de cínics o d’il·lusos. A més de menysprear els presidents autonòmics del PP que encara no s’han apuntat al dúmping fiscal, aquesta tendència col·loca Núñez Feijóo en un lloc on, segurament, no volia arribar. Un lloc en el qual, al final, no et surten mai els números. Salveunos, nostre Senyor, dels presumptes moderats. Foment del Treball, a través del seu president, ha contestat de forma contundent “el ofertón” de la Junta, gest que mereix ser subratllat, ja que alguns entorns de la dreta espanyola confonen el poc entusiasme dels agents empresarials amb el Govern d’ERC i Junts amb l’aplaudiment a una alternativa que a la majoria de catalans (segons les urnes) els produeix una il·lusió descriptible. Tant de bo Josep Sánchez Llibre tregui el tema quan el líder popular vingui a dir-nos que bufons que som quan només ens dediquem a la indústria i al comerç. Una altra cosa és el nostre debat intern sobre els impostos, cerimònia que està contaminada inevitablement pel dèficit fiscal que afecta greument la societat catalana.

Aquest episodi, tan grotesc, ens recorda que Catalunya –abans i després del procés– és el sac dels cops més a mà i més usable de qualsevol baró celtibèric amb ganes de conservar la cadira. ●

Que Moreno Bonilla faci aquest teatret tot mirant a Catalunya és un acudit dolentíssim