La bona emulació

Quan les paraules passen pel sedàs del bon escriptor, perden la pellofa del (mal) ús i recuperen el sentit més profund. Alguns, els millors, fins i tot aconsegueixen que llueixin com si no s’haguessin posat mai en una frase i, encara que les trobéssim ja desgastades i buides, ens tornen a subjugar amb una força particular. Necessitem la literatura perquè la vida se’ns fa estreta si només sentim o llegim clixés, amb la seva musiqueta previsible, com la de la partitura del discurs polític.

Els grans novel·listes ens concedeixen un respir de les idees comunes, que és com una monòtona pluja fina que cala fins a l’avorriment. Javier Marías deia sobre el seu ofici: “Els motius de cada persona per actuar com actua són indesxifrables per als altres… Els biògrafs investiguen com policies i després jutgen com jutges; els novel·listes només narren i, al narrar, entenen”.

Més d’una vegada l’autor de Corazón tan blanco va recordar els seus inicis en l’art de la ficció. Entusiasta de les aventures de mosqueters, quan se li van esgotar els títols a la seva disposició, va passar a escriure’n de seves, tot prenent com a inspiració les que més l’havien fascinat per poder continuar llegint. Per tant, quan en entrevistes i converses va reivindicar el terme emulació (no confondre amb còpia o imitació), ho feia amb coneixement de causa. Ho deia, a més, com a traductor de Sterne, Conrad o Nabokov a l’espanyol: traduir no deixa de ser l’acte d’emular un autor de llengua estrangera en la pròpia. Marías considerava les seves traduccions obres tan pròpies com les novel·les. Emular, “el desig de ser com aquell a qui admirem”, no era un simple consell per a aspirants a escriptor (mira de trobar la teva veu a espatlles de gegants i no et torturis amb l’intent de ser original), sinó una reflexió que estenia també a tot un país, aquella Espanya “on costa admirar algú i sentir-se’n orgullós”. És més, afegia, si algú és motiu d’orgull i emulació, el sentiment que desperta és el d’ofensa. “Però com gosa...?”.

L’elogi de l’emulació que va fer Marías m’ha dut a pensar en un concepte curiós que vaig descobrir en una de les meves primeres estades a Rússia, quan per fi vaig poder llogar un apartament a un particular a Sant Petersburg i així vaig tancar el capítol com a inquilina de residències universitàries. A tall de reclam, als anuncis immobiliaris hi apareixia el terme euroremont; això és, la reforma d’interiors conforme als estàndards de confort i estètica europeus, cosa que tenia molt de mèrit abans que hi aterrés

Ikea (avui fora de Rússia per la guerra). En termes pràctics significava que, després d’entrar per un portal del segle XVIII o XIX, ja no et rebia l’atrotinada decoració soviètica, sinó un espai concebut per emular el gust occidental. O de vegades una barreja indescriptible. Després de set dècades de bombolla, era com si es recuperés un impuls passat, encara més evident a una ciutat com Sant Petersburg, dissenyada i erigida segons models com Roma, Amsterdam i París, i per això sentida aliena en certa manera a Rússia en comparació amb Moscou.

És innegable que el diàleg rus amb Occident ha assolit èxits inqüestionables en l’àmbit cultural. A la manera del primer Javier Marías, els escriptors de l’imperi rus van emular els seus col·legues europeus, els traduïen o els copiaven l’estil fins que van forjar una literatura pròpia, la de l’enlluernador segle d’or, que va captivar al món, i així va passar a ser la traduïda i l’emulada. És d’aquesta manera com es construeix la literatura universal, amb la emulació del propi i el forà. Amb l’emulació, la traducció i la barreja les literatures de cada país surten del seu ensopiment.

Però després hi ha el pol contrari: la mala còpia, el pastitx, la paròdia, el plagi. En un món ideal els països s’emularien en l’obtenció de progrés i justícia social. Tanmateix, es replica la falsa aparença de democràcia. La de Rússia va derivar en una a l’estil dels falsos pobles Potemkin. Els simulacres d’eleccions, mitjans de comunicació i tribunals són o la premsa amb aparença independent i democràtica són parts d’un mateix decorat de cartó pedra. Igual que les paròdies de referèndum a les zones ocupades d’Ucraïna per apropiar-se-les. En quin moment vam permetre que la burda imitació triomfés sobre la bona emulació? Deu ser una qüestió, com deia Marías, de pura mandra? ●

Javier Marías considerava les seves traduccions obres tan pròpies com les novel·les

Quim Llenas / Getty