La Vanguardia (Català-1ª edició)
Quan la vida frena de cop
Daniel Sánchez Arévalo trasllada el seu segell emocional a Netflix amb la vitalista ‘Las de la última fila’
El nom de Daniel Sánchez Arévalo es relaciona amb el cinema d’autor emocional ( Azuloscurocasinegro, Primos), però els seus primers passos com a guionista van ser a la televisió amb sèries com Farmacia de guardia i Hospital Central. “Escriure per a televisió em va donar un ofici i em sento orgullós de la meva carrera: em va donar feina i eines per després escriure pel·lícules”, recorda. Però el mitjà li va deixar d’interessar com a espectador quan els canals van decidir que una sèrie havia d’ocupar tot el prime time i que els episodis havien de durar 70 minuts. “Em veia a mi mateix afegint morralla, posant diàlegs per omplir. Era una esclavitud molt fotuda”, confessa. Això explica que des del 2005 no escrivís per al mitjà. Però, quan durant el confinament es va posar a crear el seu últim projecte, Las de la última fila, que arriba aquest divendres a Netflix, es va adonar que amb l’hora i mitja del cinema no en tenia prou: l’estructura i l’afany d’aprofundir en els personatges només es podien esprémer al màxim amb una sèrie. Era el moment de tornar a la televisió des de la llibertat de poder confeccionar episodis de 40 minuts i amb el càncer com a desencadenant de la trama.
La Sara, l’Alma, la Carol, la Leo i l’Olga són amigues íntimes des que un professor les va asseure per ordre alfabètic a la fila de darrere de la classe. Ara que una d’elles té càncer, s’embarquen en unes vacances juntes amb els caps rapats i reptes per complir abans que comenci la químio. No és una sèrie que es delecti en la malaltia sinó que el càncer és una oportunitat per “col·locar els personatges en un punt en què la vida frena i les obliga a replantejar-se l’existència”.
Així comença un viatge “vitalista” de sis episodis en què va lluitar contra tot el que fos lacrimogen: el seu principi és que les emocions no s’han de forçar perquè llavors s’expulsa l’espectador de la història. Perquè no es veiés cap d’elles com una víctima, evita
La Sara, l’Alma, la Carol, la Leo i l’Olga se’n van de vacances juntes abans que una d’elles comenci la químio
dir quina té càncer fins al final: “Jo mateix no ho vaig decidir fins a l’últim moment. Això va fer que visqués el procés d’escriptura encara més a flor de pell”.
El desafiament també el va traslladar al repartiment format per Mariona Terés ( Veneno), Itsaso Arana ( Reyes de la noche), María Rodríguez Soto ( Els dies que vindran), Godeliv Van den Brandt ( Sky rojo) i Mónica Miranda ( Dos vidas), que no van saber quin personatge tenia càncer fins que van rebre el guió dos dies abans de rodar el desenllaç. “Sé que prenia eines a les actrius però també sortien coses molt boniques”, explica. Després ell encara tenia més feina en el muntatge, assegurant-se que cada emoció que aparegués en pantalla estigués justificada i no fos una pista equivocada. Per sort per a Sánchez Arévalo, elles li van facilitar la feina: “Des que es van conèixer, van assumir que havien de desenvolupar la complicitat d’un grup d’amigues, i ho van fer elles soles quedant, coneixent-se, fentse amigues. Quan anava al rodatge, sentia que un 80% de la feina ja estava feta”. I, mentre dona la història per explicada, no descarta una segona temporada: “Serà l’espectador qui ho decideixi”. ●