Una bufetada als mals temps El Liceu diu adeu a la pandèmia amb una divertida ‘Don Pasquale’

Si Gaetano Donizetti aixequés el cap... Hauria gaudit ahir amb les rialles que durant una estona va provocar al Liceu el seu Don Pasquale. Rialles silencioses, més aviat murmuris. Però símptoma que el drama buf –tal com ho definia el mateix compositor a la seva partitura– fluïa durant la inauguració de temporada liceista com un veler al vent.

Un cop superada la pandèmia, reobrir aquesta segona temporada que encara correspon a la celebració del 175è aniversari no era una cosa qualsevol. I reobrir-la amb un títol que està considerat l’última òpera bufa, o simplement l’eco postrossinià del gènere, és ja una declaració d’intencions. Canvi d’aires!

Ho indica bé l’escena de la bufetada que rep durant el tercer acte el vell avar Don Pasquale, que als seus setanta anys pretén continuar governant la vida dels joves i casar-se amb una bellesa que li doni un fill per desheretar el seu nebot. El cop que li clava la Norina, la protagonista, en una brutal revenja del patriarcat soft vuitcentista, fa que el personatge de Don Pasquale passi de patètic a tràgic. Igual que el mateix gènere operístic a mitjans del segle XIX: tal com explicava el conferenciant Carlos Calderón als socis del Cercle, l’acudit del segle XVIII quedava enrere aquell 1843 en què es va estrenar aquest Donizetti, el mateix any en què arriba l’heroi tràgic wagnerià amb L’holandès errant.

I el muntatge modernet de Damiano Michieletto que ara aterra al Liceu fa èmfasi en aquest moment de la bufetada, tant amb el joc de llums com amb l’acting... El baix-baríton Carlos Chausson (Don Pasquale) queda profundament consternat per la tremenda plantofada, la primera de la història de l’òpera que clava una dona. I la soprano Sara Blanch (Norina) sembla ser conscient que s’ha passat de la ratlla...

Oh, quins grans actors! Quin dur moment de pena i compassió per Don Pasquale! El riure es torna amarg en aquest gir del director d’escena, que immediatament torna la trama a la comèdia d’embolics. I tot això servit amb poder vocal, amb la mesura justa de Sara

Una gran Sara Blanch lidera un repartiment poderós que s’emporta algunes rialles i sis minuts d’aplaudiments

Blanch i la grata sorpresa del debutant al Liceu, el tenor donostiarra Xabier Anduaga, en el paper del nebot Ernesto –sens dubte cridat a ser una de les veus destacades del firmament internacio

Art i política.

! " # $ % $ nal–, amb la força del baríton polonès Andrzej Filonczyk, el doctor Malatesta que perpetra l’engany a Don Pasquale.

Va participar en tot això, al Gran Teatre, una nombrosa representació de l’esfera cultural, empresarial i política que va desfilar, amb gust, per una catifa que ahir semblava especialment vermella. La seva textura empatitzava amb les ombres projectades a terra per les famoses portes de Jaume Plensa, un encert escultòric, es miri com es miri, que elevava el nivell de glamur de la nit liceista.

El Liceu s’havia convertit en the place to be (el lloc on cal ser) si es tenen en compte els rostres famosos que s’hi veien. La presència de Rigoberta Bandini, que

& ' * ' # + & - / # # & / * % ! " 4 ; < per a una interpretació honesta i càlida, però no pas memorable.

Potser més que en cap de les seves altres simfonies, la Novena és un gran fresc psicoanalític freudià, en què el sempre turmentat interior de Mahler aflora madur i existencial.

En aquest sentit, la lectura de Dudamel no va acabar de sortir en plenitud de so fins al final del va arribar durant la pausa, o la d’Amaia Romero, l’última guanyadora d’Operación Triunfo, marcaven un canvi de tendència generacional i estilística en aquesta cita cultural barcelonina. Es va veure Juan Antonio Bayona i Los Javis, per esmentar realitzadors de cinema i televisió, o els integrants del grup Mishima i els d’Hidrogenesse, així com la Mariona d’Eufòria, Andrea Motis o Marc Parrot.

Noms que apareixien en franca competència amb els dels polítics... Començant pel ministre de Cultura i Esports, Miquel Iceta; el d’Inclusió, José Luis Escrivá Belmonte, i la de Ciència i Innovació, Diana Morant. La consellera de Cultura, Natàlia Garriga, i la de Justícia, Lourdes Ciuró, van retercer moviment: el Rondo-Burleske. Allegro assai. Aquí, en uns superbs compassos finals, sí que hi va aparèixer el que Bruno Walter, deixeble, amic personal de Mahler i director que va estrenar la simfonia pòstumament, denominava “demoníac romanticisme”. Uns compassos en què el so melós i equilibrat de l’Orquestra de l’Òpera de París va explotar amb la bri

Xavier Cervera