La Vanguardia (Català-1ª edició)
Barneda segueix ‘l’esperit Whitman’
L’autora ret homenatge a l’amistat en la seva última novel·la, ‘Las olas del tiempo perdido’
ander
Valora la bellesa de les coses simples. Es pot fer poesia bonica sobre petites coses, però no podem remar en contra de nosaltres mateixos”. La citació pertany a un poema de Walt Whitman que l’escriptora i presentadora Sandra Barneda ha triat per obrir la seva última obra, Las olas del tiempo perdido (Planeta). La novel·la segueix fidelment aquest evocador consell del poeta novaiorquès i enalteix, en un to vitalista, terrenys com ara l’amistat o també la infantesa, per sobre fins i tot de la tragèdia personal que travessa tota l’obra.
Coneguda pel gran públic especialment per la seva tasca televisiva, Las olas del tiempo perdido és la cinquena novel·la de Barneda, que també va publicar un assaig el 2016. La seva anterior obra de ficció, Un océano para llegar a ti, va ser finalista del premi Planeta. Ara, Barneda presenta una història “d’emocions”, que va de la intensa felicitat dels estius de joventut a la tragèdia més extrema. “La vida és desert i oasi. Ens fa caure, ens fa mal, ens ensenya, ens converteix en protagonistes de la nostra pròpia història”, va deixar escrit Whitman.
Barneda ha trobat l’escenari per situar els passatges més vitalistes de l’obra a la costa de Cantàbria, en l’entorn de la localitat d’Ajo. Allà hi va presentar ahir la novel·la davant de periodistes que havien vingut de tot Espanya, que van recórrer alguns dels paisatges on transcorre una història que busca la bellesa dels estius interminables, les entusiastes amistats d’infantesa o els primers amors. “En aquest lloc màgic és on juguen al joc de l’ampolla, tot i que alguns l’odiaven. On dos dels seus protagonistes es fan els seus primers petons. Aquí és on viuen el despertar de la vida i tornen dècades després per retrobar-se amb el seu passat”, explicava vora la cova d’Ojerada.
Aquests passatges tenen el contrapunt en una tragèdia que passa lluny de la costa càntabra i que marca la vida dels protagonistes d’aquesta novel·la coral, de manera que Barneda es mou entre dos mars. L’amistat és el pont que permet acostar unes emocions i altres. “És una novel·la que és molt evocadora cap als estius, els primers estius d’infantesa i joventut. És un homenatge a l’amistat, el poder de pertinença i els vincles. Una obra que ens recorda que els amics són l’hòstia. La novel·la parla de la vida mateixa, de quan et passa per sobre i els amics són allà. Encara que algunes vegades te’n separis equivocadament”, assenyalava durant el seu recorregut al llarg de la costa càntabra.
És la cinquena novel·la de la presentadora i escriptora, que també va publicar un assaig
El dol i l’impacte d’una tragèdia, els comptes pendents amb el passat, la possibilitat de tornar a començar... Sandra Barneda es reconeix en el qualificatiu d’autora “intensa”: “Encara que pugui sonar pretensiós, crec que m’estic convertint en una autora de cor. M’interessen les emocions, cada vegada més. Quan era més jove fugia del fet de ser intensa; ara m’agrada ser intensa per arribar al cor de les persones”.
Barneda també es veu reflectida en els paisatges que evoca la novel·la i fins i tot la dedica a la tribu amb què cada estiu coincidia en un càmping. Tot i això, els 11 protagonistes i les seves vides marcades per la pèrdua d’un d’ells són totalment ficticis. També ho és el seu retrobament en fer els 40 anys: “No és en absolut autobiogràfica, tot i que escrivint-la m’han vingut records i moltíssim agraïment cap a tots aquells amics del càmping, la meva tribu”.
Lògicament, la periodista catalana també es reconeix en el vitalisme que desprenen alguns dels seus personatges i en la intensitat que transmeten els passatges de la novel·la: “L’esperit de Whitman, del carpe diem, està posat en aquesta novel·la”. ●