El Mundial

El joc amb els peus “La facilitat i la confiança em venen d’haver jugat sempre a futbol sala de jugador”

“Soc a les portes de poder anar a Qatar, estic molt agraït a Luis Enrique”

pre m’ha anat bé, però des de petit m’ha agradat jugar de jugador. Els caps de setmana jugàvem a futbol sala amb el meu germà i els meus amics i era jugador de camp, d’aquí la facilitat i la confiança quan jugo amb els peus.

Fins i tot Klopp va dir que podria jugar de 10...

[Riu] Que un entrenador com ell digués això és tot un elogi. Aquell dia d’una passada meva en va néixer un gol al Liverpool.

D’on li ve l’amor pel futbol?

A casa som molt futbolers, especialment el meu pare i el meu germà mitjà, que era davanter. Com que tenia tres anys més que jo a mi em va tocar jugar de porter, de manera que gràcies a ell puc dir que soc porter.

Diuen que és un apassionat de l’esport.

Sempre he practicat molts esports, m’agrada experimentar coses. He jugat a voleibol, a hoquei, a hoquei sobre gel, a futbol sala, a tennis, a pàdel... Estic obert a tot. Qualsevol esport amb pilota és bonic.

Vostè se’n va anar de casa als 16 anys per jugar a Anglaterra. Li va tocar madurar de cop?

Quan me’n vaig anar a viure fora vaig notar que havia de madurar i créixer sol. Vaig estar sol en una habitació durant dos anys i no tenia cap més opció. De fet, quan venia a Espanya em veia una mica més madur que els meus amics, però és normal, ells vivien a casa amb les seves famílies. Mentalment allò em va fer més fort.

Va ser gaire dur?

Hi va haver moments difícils però també molt bonics. Fins i tot ara, que ja hi estic acostumat després de gairebé 11 anys fora, hi ha estones que trobo a faltar la meva família, els meus germans o la meva xicota.

Va fer els primers primers passos al Southport, de cinquena

anglesa. Va ser un pas enrere per després fer-ne dos cap endavant?

Aquella etapa va ser molt important. Estava acostumat al Blackburn, un club on m’ho feien tot, i vaig estar tres mesos cedit en un equip en què fins i tot m’havia de rentar la roba. Va ser un toc d’humilitat i em vaig adonar de moltes coses. Em va canviar el xip i em va fer l’home que soc ara.

Queda clar que el va marcar molt.

Em va ajudar perquè vaig veure jugadors per als quals guanyar o perdre significava molt. Hi havia una bonificació per victòria i guanyar suposava que els meus companys poguessin anar una mica menys justos a final de mes. Combinaven la feina amb el futbol i la segona nòmina els permetia pagar el lloguer o la llum, això em va fer veure les coses des d’un altre punt de vista.

Fa gairebé mitja vida que és a Anglaterra. Se sent mig anglès?

[Riu] Soc espanyol i estic orgullós de ser-ho.

Quins vincles manté amb la seva terra?

Continuo tenint la meva casa de Fontpineda, entre Pallejà i Corbera, on visc amb el meu germà quan hi vaig. Sempre que puc m’escapo a Barcelona a ser amb la meva gent.

Li va tocar viure des de lluny tot el procés independentista...

Molta gent em preguntava com estaven les coses, però la veritat és que des de fora es viu una mica més tranquil, sense vincular-te molt. En temes polítics tampoc no m’hi vull ficar, cada un té les seves idees.

Canviem de tema, doncs. A Brentford és una persona molt coneguda, però a Espanya...

La veritat és que no em coneixen gaire, no. Però s’agraeix perquè penso en els joves com en Ferran [Torres], en Pedri, en Gavi o l’Eric [Garcia] i penso que no poden anar per Barcelona a fer un cafè tranquils, sense que ningú els molesti, o que no poden tenir una adolescència normal perquè són persones públiques... S’agraeix de debò anar una mica més de tapat.

Queda clar que no li molesta que no el coneguin, fins i tot sent internacional absolut...

5a divisió anglesa “A Southport guanyar ajudava a pagar el lloguer als companys, vaig canviar el xip”

A Anglaterra amb 16 “Vaig viure dos anys sol i quan tornava a Espanya em veia més madur que els meus amics”