Lewandowski i el fet diferencial

El galàctic fitxatge de Robert Lewandowski pel Barça, el mes de juliol passat, va ensopegar a última hora amb un obstacle fiscal imprevist, un problema detectat pels seus assessors moments abans de firmar el contracte. La sorpresa encaria notablement la futura factura fiscal del nou resident a Barcelona.

Aparentment, un fet anecdòtic que afectaria només uns quants privilegiats amb contractes milionaris –Lewandowski cobrarà més de 10 milions d’euros anuals–, però que està adquirint un caràcter singular amb àmplies implicacions econòmiques. Catalunya està còmoda amb els fets diferencials, la majoria enriquidors, però de vegades alguns poden tenir conseqüències imprevistes i negatives.

L’Estat de les autonomies és un mapa desigual. Teòricament havia de descentralitzar l’administració i fomentar un desenvolupament territorial més equilibrat, estimulant les zones menys dinàmiques. A la pràctica, paradoxalment, ha servit per potenciar l’aspiradora madrilenya i fabricar l’Espanya buidada.

També ha acabat alimentant una irresponsabilitat fiscal amb efectes demolidors. Algunes comunitats autònomes aprofiten les seves circumstàncies especials –la capitalitat en el cas de Madrid; l’especial perfil polític i el seu pes a Espanya, en el d’Andalusia– per llançar-se a una cursa de rebaixes fiscals sense témer conseqüències negatives sobre la seva gestió. I els efectes d’aquestes polítiques als altres territoris no ensopeguen amb cap frontera interior que els limitin.

En el cas de Catalunya, mantenir aquesta pràctica diferencial respecte a Madrid ha produït una desproporció escandalosa. Gairebé un 50% dels contribuents espanyols de l’impost de patrimoni són catalans, més de 80.000. Una cosa que encaixa amb la llegenda del ric burgès català, però que es contradiu amb la realitat que Catalunya és la quarta comunitat en PIB per càpita.

En els termes de competència desigual que ha establert l’estat de les autonomies i amb un model de finançament autonòmic que la penalitzen, Catalunya suma un nou obstacle amb aquest impost de patrimoni. L’eficàcia econòmica i la justícia distributiva es miren cara a cara.

Tornant, per exemple, al cas de Lewandowski, les empreses multinacionals i els seus executius ensopeguen amb aquest fet diferencial cada vegada que trien una possible ubicació per a les seves inversions a Espanya. És una tria que té lloc gairebé cada dia. I tret que l’avantatge competitiu de Barcelona en altres aspectes sigui imbatible, el càlcul fiscal acaba convertit en el factor determinant.

A això s’ha de sumar el progressiu efecte dels canvis de seu dels mateixos contribuents catalans. Ha calculat la Conselleria d’Economia l’impacte negatiu dels canvis de residència fiscal no només sobre la recaptació de l’impost de patrimoni sinó també sobre l’IRPF, la seva principal font de finançament, tenint en compte que aquestes fugues les protagonitzen contribuents dels trams de renda més alts, és a dir, els que més paguen? I sobre altres activitats com el consum i el respectiu IVA o serveis d’elevat valor afegit en àmbits com la formació i les ocupacions professionals d’alt nivell. Quantes empreses eviten repartir dividends perquè als seus accionistes no se’ls dispari la factura fiscal? Potser resulta un mal negoci una pràctica amb què la recaptació que s’aconsegueix per una via es perd en excés per l’altra.

Sembla clar que després de l’anunci de Juan Manuel Moreno Bonilla, el president d’Andalusia, de supressió de l’impost de patrimoni, la pressió sobre les autonomies que el mantenen, totes menys l’abans esmentada i Madrid, es farà gairebé insuportable. La consigna del PP és impulsar la mesura als territoris que controla, un ariet electoral. I malgrat que totes les al·ludides pateixen, ja hem vist que Catalunya va al capdavant. Un fet diferencial cada vegada més costós.

En la fiscalitat, les singularitats passen grans factures