La Vanguardia (Català-1ª edició)
Espanya i el moment Meloni
“Espero que la meva victòria marqui el camí del triomf de Vox a Espanya”. Paraules de Giorgia Meloni, entrevistada per l’agència Efe en la recta final de la campanya electoral italiana.
Són unes declaracions que han cridat l’atenció a Itàlia, ja que la campanya de l’extrema dreta semblava que estava orientada a suavitzar els tons, tranquil·litzar els electors moderats i desactivar alarmes a Washington i Brussel·les, sobretot a Brussel·les. Tot apuntava que Meloni estava decidida a arxivar el cèlebre míting de Marbella, el 12 de juny, quan va anar expressament a Espanya per donar suport a Vox a les eleccions regionals andaluses.
“El discurs de Meloni a Marbella no va agradar gens a Itàlia, sobretot per la música, ja que l’idioma espanyol, quan s’endureix, adquireix un to molt jeràrquic i militar”, explica Aldo Cazzullo, l’editorialista més rellevant del Corriere della Sera. Meloni aviat es va penedir d’haver fet el míting. Així ho reconeixia ella mateixa al juliol en una entrevista amb el periodista de La Stampa Francesco Olivo: “Vaig veure el vídeo i no em vaig agradar gens. Quan estic molt cansada, no aconsegueixo modular un to apassionat que no sigui agressiu”.
Si l’objectiu era oblidar-se de Marbella, per què ha tornat a col·locar Vox en pantalla una setmana abans de les eleccions? La raó és molt simple. Meloni ha recuperat els marcs durs en la recta final, a causa d’uns sondejos (no publicats) que indiquen un cert estancament.
Una de les divises dels Germans d’Itàlia és “no abaixar el cap”, no avergonyir-se de la seva identitat davant l’esquerra, no penedir-se del que són. Militant des dels 16 anys, filla de la dreta romana dura, Meloni pot modular el to, però no ha vingut pas a aquest món a dissimular. No ha estudiat a l’escola Romay Beccaría, sinuosa acadèmia gallega de la qual van ser alumnes Mariano Rajoy i Alberto Núñez Feijóo. La seva inspiració ve de Giorgio Almirante, fundador del Moviment Social Italià, oficial de la República de Salò, orador indomable.
Per tant, una victòria dels Germans d’Itàlia seria una aportació d’energia per a Vox. Si el triomf és contundent, més vitamines per al partit de Santiago Abascal, en un moment de reculada en els sondejos i de maror interna per la campanya de desestabilització empresa aquests dies per Macarena Olona, que, evidentment, no treballa sola.
Si Meloni aconsegueix formar govern i compleix amb el seu programa, aviat entrarà en col·lisió amb la Comissió Europea en defensa dels “interessos nacionals” d’Itàlia. La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ja li ha enviat un avís: “Si algú vol seguir el camí d’Hongria i Polònia, tenim instruments per actuar”.
Si Meloni governa també xocarà amb el president de la República francesa, Emmanuel Macron, ja que té una autèntica fixació amb els francesos. En alguns dels seus mítings, la líder de Germans d’Itàlia ha ridiculitzat l’accent francès i ha acusat els dirigents del Partit Democràtic (centre-esquerra) d’estar al servei de París. “Els francesos defensen molt bé els seus interessos nacionals, nosaltres hem d’aprendre a fer el mateix”, sol repetir en els mítings.
La convergència estratègica entre França i Itàlia que buscaven Macron i Mario Draghi pot quedar trencada i aquest canvi de geometria, si es produeix, l’haurà d’estudiar amb molta atenció el Govern d’Espanya. Podrien obrir-se nous espais de maniobra per a Pedro Sánchez. El president espanyol podria esdevenir el principal defensor de l’europeisme al sud d’Europa, al costat del primer ministre portuguès, António Costa. La península Ibèrica, reserva de l’europeisme. Més combustible per a les bones relacions entre Alemanya i Espanya, com podrem observar en la cimera bilateral dels dies 5 i 6 d’octubre a A Coruña.
Una injecció de vitamines per a Vox i més centralitat per a Sánchez a Europa. Potser no és una bona notícia per a Núñez Feijóo.
Hi hauria baralles entre Espanya i Itàlia en l’horitzó? Hi hauria desavinences polítiques, evidentment, però també coincidències. Meloni, per exemple, defensa la construcció d’un gasoducte entre Barcelona i Livorno, en cas que França mantingui la negativa a la represa
Vitamines per a Vox i més paper per a Pedro Sánchez a Europa
del Midcat.
Però també podria generar-se una altra dinàmica: si Itàlia es converteix en la preocupació principal d’Alemanya i dels autodenominats països frugals del nord i del centre d’Europa, l’alerta es pot transformar en un augment dels mecanismes de control de les finances espanyoles i portugueses.
Vegem els resultats. Vegem els matisos. Vegem les maniobres. I vegem si Mario Draghi es converteix en el Lord Protector de Giorgia Meloni. ●