La Vanguardia (Català-1ª edició)
Brussel·les, perplexa per les càrregues de l’1-O
Cap a les set de la tarda de l’1 d’octubre, el telèfon d’Esteban González Pons, eurodiputat del PP i vicepresident del Grup del PPE, comença a treure fum. Alguns dels seus companys de grup, eurodiputats estrangers del seu grup, li truquen sota l’impacte de les imatges de la violència policial a Catalunya. Consideren impossible que no s’abordi el referèndum al ple de l’Eurocambra la setmana següent. La trucada definitiva és de l’alemany Manfred Weber. La situació es desborda per moments. González Pons ho comunica a Rajoy. El debat sobre l’1-O a Estrasburg sembla inevitable. El Govern espanyol es mobilitza a través del president del Parlament Europeu, Antonio Tajani, fundador del partit Forza Italia. González Pons proposa canviar l’enunciat del punt de debat i substituir la referència al referèndum per una que abordi la “Constitució i l’Estat de dret” a Espanya. Tajani fa gestions perquè sigui possible i, de passada, parla també amb els periodistes italians per anar matisant el seu punt de vista. El Govern espanyol obté el suport de socialistes i liberals. I fins i tot l’aquiescència d’Els Verds i Esquerra Unitària per incloure l’afegitó “i drets fonamentals”. També aconsegueixen que el debat es desenvolupi de manera que només hi pugui intervenir una vegada cada portaveu, cosa que impedeix que prenguin la paraula altres eurodiputats espanyols i que derivi la discussió cap a la qüestió de la independència. El debat tindrà lloc el dia 4 d’octubre. Jorge Toledo, secretari d’Estat per a la Unió Europea, es planta a Brussel·les i desplega una activitat frenètica. Toledo, que més endavant, sota el Govern de Pedro Sánchez, es convertiria en ambaixador de la UE prop de la Xina, va a totes en les negociacions per delimitar les conseqüències de l’1-O a les institucions comunitàries. Es demanen favors a altres països. I els favors a Brussel·les sempre s’acaben pagant. O intercanviant, feu servir el terme que us estimeu més. L’Executiu fa la feina que gairebé no ha fet els últims tres anys. Entre les poques sessions organitzades pel Govern espanyol per explicar a la premsa estrangera el seu punt de vista sobre el conflicte català hi ha una visita d’Íñigo Méndez de Vigo, ja ministre d’Educació, el maig del 2017, a Brussel·les, enviat per Rajoy. La trobada amb els informadors va ser fatal per als interessos de Madrid. Méndez de Vigo, un europeista coneixedor de l’entramat comunitari, exposa raonaments legals, constitucionals, però es troba amb uns periodistes que li pregunten sense parar sobre com cal vehicular l’expressió dels sentiments de milers de catalans que volen construir el seu propi país i sobre el seu dret a decidir-ho a les urnes. Però ara el PP es mou amb rapidesa. De seguida s’estableix una aliança entre els eurodiputats espanyols contraris a la secessió: el popular González Pons, els socialistes
Després de publicar El naufragi, la directora adjunta de La Vanguardia, Lola García, gira ara la seva atenció cap a Madrid per furgar en les motivacions i els arguments dels que van afrontar els convulsos esdeveniments de la tardor del 2017 a Catalunya. A partir d’entrevistes amb els protagonistes d’aquells anys, l’autora mira d’explicar “com ho van veure des de la Mon
Ramón Jáuregui i Iratxe García, i el de Ciutadans, Javier Nart, adscrit als liberals. Aquest últim cas no és menor, ja que aquest grup està presidit per Guy Verhofstadt, ex primer ministre belga d’origen flamenc i amb certa simpatia per moviments independentistes com el català. Encara que Ernest Urtasun, dels comuns, està adscrit al grup d’Els
Verds, no sortirà de la petició de diàleg i la crítica a les càrregues policials. De fet, durant el ple, només Nigel Farage, del Partit del Brexit, expressarà el seu suport nítid als independentistes. El govern de Rajoy conjura així el risc que el Parlament Europeu acabi pronunciant-se en defensa d’un referèndum o d’una mediació que equipari Catalunya i Espanya com dos ens al mateix nivell de reconeixement internacional. Però a partir d’aquell moment, a la Moncloa saben que el flanc europeu està en una situació molt feble. I s’adonen que només s’han mogut a l’Europarlament i cal sondejar l’estat d’ànim en una altra institució comunitària, la Comissió. I aquí tindran una altra sorpresa. El president de la CE, Jean-Claude Juncker, està volant cap a l’Índia aquest 4 d’octubre del 2017. A Brussel·les ha deixat un discurs perquè, en la seva absència, el llegeixi el vicepresident Frans Timmermans. El text ha estat redactat pel totpoderós cap de gabinet de Juncker, l’alemany Martin Selmayr, conegut com el Monstre fins i tot pel seu propi superior per la seva enorme capacitat de treball i de control de tot el que passa al seu voltant. Selmayr, a qui ha arribat la inquietud europea per la violència policial de l’1-O, ha introduït en el discurs una referència al conflicte català. Coneixedor cloa o també des del palau de les Salesas, seu del Tribunal Suprem, és a dir, des de dos dels poders concernits. No és una crònica exhaustiva d’esdeveniments, sinó pinzellades que expliquen per què es vanv prendre determinades decisions”. de tots els secrets de la Comissió, aquest alt funcionari té fama de moure al seu aire els fils de la institució, de ser un negociador implacable, capaç de treure de polleguera el més equilibrat. Al text que havia de llegir Juncker, Selmayr ha escrit que la Comissió Europea s’ofereix a mediar entre Espanya i Catalunya. I el seu cap l’ha validat abans de marxar de viatge. Els socialistes donen la veu d’alarma. S’assabenten d’aquest contingut perquè el discurs és ara en mans de Timmermans, que pertany al seu grup polític. Avisen el grup popular, que al seu torn telefona a Madrid. Jorge Toledo, amb Miguel Fernández Palacios, conseller d’afers parlamentaris a la Representació Permanent d’Espanya davant la Unió Europea, i González Pons, van al despatx de Timmermans. Falten dues hores per pronunciar el discurs. Comença una discussió per convence’l que elimini del text la referència a una mediació entre Catalunya i Espanya. L’adverteixen que això pot provocar un conflicte de primer ordre entre Madrid i Brussel·les. Timmermans s’hi resisteix. No tant pel fons, sinó perquè considera que la seva obligació és exercir de substitut de Juncker i, per tant, llegir el text tal com el va deixar el president de la CE. Però ara resulta impossible contactar amb ell durant el vol i cal prendre una decisió. La discussió puja de to, acaba sent molt acalorada. En algun moment, els enviats espanyols estan temptats d’arrabassar-li els papers que estan veient sobre la taula... Finalment, aconsegueixen el seu objectiu. Timmermans cedeix i llegeix el discurs amb una velada al·lusió a Catalunya, referida a la necessitat de respectar la Constitució espanyola. Tant Selmayr com Juncker actuen moguts per l’impacte de les imatges de l’1-O. Ningú del govern de Rajoy no havia tingut la prevenció de telefonar al president de la Comissió després d’aquella jornada per influir en les seves consideracions sobre el que havia passat. Quan aterra a l’Índia, se’l localitza i se li explica tot, i Juncker dona el seu aval a la decisió finalment adoptada. A partir de llavors, l’Executiu de Rajoy posa fil a l’agulla per garantir que cap Parlament d’un país europeu no aprovi resolucions que puguin servir de suport a l’independentisme català. Dinamarca o les repúbliques bàltiques preocupen especialment. També Eslovènia, que tendeix a identificar-se amb Catalunya. A molts d’aquests països el moviment independentista ha fet una tasca d’explicació exhaustiva i fervorosa de la seva causa durant els últims anys, de manera que no resulta fàcil capgirar l’estat d’opinió dels seus dirigents polítics. Altres estats, com ara Alemanya o França, no dubten a donar suport al govern espanyol. El Regne Unit és un cas una mica peculiar. En les negociacions comunitàries, tot suport té un preu. O sigui que, quan Espanya demana als britànics el seu suport en aquesta qüestió, Londres reclama a canvi que Madrid es comprometi a vetar un eventual ingrés d’Escòcia a la Unió Europea. La petició expressa la fa l’ambaixador britànic i se li garanteix que serà així. Fa un any que ha tingut lloc el referèndum que avala la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. El Brexit està en plena negociació i Escòcia reclama mantenir-se sota la capa comunitària i comença a demanar un nou referèndum sobre la seva independència. Aquest és el context del favor que demana Londres i que li és concedit. En aquesta activitat frenètica per impedir un suport internacional a l’independentisme, encara que sigui d’algun país aïllat, s’emmarca el discurs del rei del 3 d’octubre. ●
Juncker vola a l’Índia i deixa un discurs amb una al·lusió a Catalunya que està a punt de provocar un sisme
Londres demana a Madrid que, a canvi del seu suport, es veti un eventual ingrés d’Escòcia a la UE