Moment crucial per a Itàlia (i Europa)

Pedro Madueño Ramon Aymerich (Internacional), Silvia Angulo (Política), Marga Soler (Opinió), Susana Quadrado (Societat), Ramon Suñé (Viure), David Dusster (Magazine i Gent), Sílvia Colomé (Cultura), Sergio Vila-Sanjuán (Cultura|s), Joan Josep Pallàs (Esports), Elisenda Vallejo (Economia), Celeste López (Redacció Madrid), Mariángel Alcázar (Casa Reial), Ignacio Orovio (A Fons), Fèlix Badia (Fidelització), Núria García Arenas (Disseny),

Mariano Fernández (CDO, Estratègia Digital), Pau F. Rodríguez (Xarxes Socials i CMO), Álvaro Mazariegos (SEO), Jordi Canyissà (Operacions) i Salvador Enguix (València) Joel Albarrán Lluís Foix i Josep Maria Sòria

Més de 50 milions d’italians estan cridats avui a les urnes. Si les últimes enquestes es confirmen, el resultat d’aquestes eleccions pot representar per a la Unió Europea un cop dur en una conjuntura ja per si mateixa diabòlica: en plena guerra d’Ucraïna, sota una seriosa amenaça nuclear i quan s’acosta a Europa l’hivern més difícil en dècades a causa de la crisi energètica que ha suscitat la bel·licositat de Vladímir Putin. Els dos populismes de l’extrema dreta (Germans d’Itàlia de Giorgia Meloni i la Lliga de Matteo Salvini) coalitzats amb les restes de la dreta liberal del veteraníssim Silvio Berlusconi semblen estar en condicions de guanyar folgadament. La victòria dels dretans italians afectaria no només la ja per si mateixa complexa estabilitat de la UE, sinó fins i tot les seves perspectives de futur, ja que seria inevitable cert efecte arrossegament de totes aquelles nacions europees temptades pel sobiranisme i per la desconfiança en la gestió eurocràtica de Brussel·les.

Tot i això, seria una temeritat avançar conclusions. Cal esperar les urnes, per descomptat. Però sobretot cal esperar les dades concretes de les urnes, ja que la victòria de l’extrema dreta pot anar acompanyada de tres adjectius molt diferents: absoluta, suficient o precària. Serà importantíssim el resultat del Senat, un Senat molt diferent de l’espanyol, ja que té la potestat de fer caure governs i de bloquejar les lleis i iniciatives de la Cambra de Diputats.

Com és sabut, aquestes eleccions són tècnicament complexes a causa de l’existència d’una llei electoral que compagina els dos principals sistemes d’elecció democràtica, el majoritari i el proporcional. El 37% dels diputats i senadors han de ser elegits pel sistema majoritari. La resta sortiran del sistema proporcional. És preceptiu escollir per al vot majoritari un diputat de la mateixa formació que es vota en el proporcional. Aquesta exigència afavoreix les coalicions. El pol de les tres dretes es presenta unit, així que tenen més possibilitats d’endur-se les circumscripcions uninominals. En canvi, el Partit Demòcrata no ha estat capaç de pactar ni amb el Moviment 5 Estrelles (Giuseppe Conte) ni amb els centristes d’Acció (Matteo Renzi). Enrico Letta s’enfronta en solitari a la dreta. Amb aquesta fórmula, si la dreta aconsegueix el 45% dels vots podrien arribar a sumar el 70% de la representació. En cas d’aconseguir-la també al Senat, estarien en condicions de canviar la Constitució.

La Constitució italiana, aprovada després de la Segona Guerra Mundial i de l’experiència tirànica de Mussolini, estableix variats contrapesos institucionals. El president de la República, la Cambra dels Diputats, el president del Consell de Ministres i el Senat es reparteixen el poder. Un repartiment que podria implosionar si es produís un resultat espectacular de les dretes, sumades entorn del lideratge de Giorgia Meloni.

La pàtria de Maquiavel, de Gramsci, de Berlinguer o d’Andreotti, que tantes lliçons d’hegemonia política i de florentinisme tàctic ha donat a Europa, ha desenvolupat ad libitum la política polititzada, això és, la tendència dels partits i partidets a segrestar la realitat econòmica i social per convertir la gestió de la cosa pública en un embolic infinit i enervant. El cansament polític dels italians té una densitat històrica. Els partits han caigut o canviat, els governs han canviat sense parar, el vot de protesta no ha servit, però tampoc els governs tècnics, ni les lleis electorals.

Cansament, abstenció i set de novetats podrien haver creat les condicions per a un canvi espectacular que, tot i això, podria ser el principi de noves tensions i de grandíssims problemes. ●

El dens cansament italià pot agreujar la difícil conjuntura europea