Un vel mal posat

És una pena que Mahsa Amini no s’hagués limitat a tenir un cos no normatiu en una platja de Vilanova. O que en comptes de la Policia de la Moral iraniana no l’hagi assassinat un policia blanc a Wichita. Perquè potser així li estaríem fent una miqueta més de cas. De vegades un té alguna cosa més que la sospita que la fletxa de Guillem Tell no es dirigeix mai a la poma, sinó al fill que hi ha sota. Només cal comprovar les manifestacions que ens hem marcat davant de les ambaixades russes de tot el país demanant el cessament de la invasió i dels morts. Ha estat esgotador. Un dia rere l’altre. Multituds. Què us he d’explicar que no hagueu vist amb els vostres propis ulls.

Ens encanta vetar des de la ignorància sense pudor un cicle del cinema de Tarkovski. O manifestar-nos davant de policies que sabem que no ens poden baldar a cops. Aquelles revolucions adolescents de dinars familiars de diumenges de ressaca. Poder dir i fer qualsevol cosa per fer

Al costat nostre, aquelles dones que cremen els vels a l’Iran són poca cosa

enfadar l’avi carca amb l’únic risc de menjar-te la paella freda. Quanta heroïcitat de cop de porta d’habitació. Al costat nostre, aquelles dones que cremen els vels als carrers iranians són poca cosa. Què són els seus tres morts amb les nostres lipotímies, quadres d’ansietat i debats sobre si Javier Marías era misogin o bon escriptor.

És una pena que Mahsa Amini no hagués sabut cap d’aquestes petites coses l’altre dia quan va sortir de casa amb el vel posat de qualsevol manera. És una llàstima que un importi només en la mesura que et poden aprofitar per apuntar-te amb la fletxa i encertar-te amb tot el fill de Guillem Tell entre els ulls. Tots els morts, de lluny, ens valen el mateix, no res. Al que estem molt atents és al preu que podem obtenir protestant i gesticulant davant de qui els mata. Sempre que estiguem nosaltres segurs que aquest qui no ens pot matar a nosaltres. ●