La Vanguardia (Català-1ª edició)
No és temps per a guerres
Vladímir Putin va anar a la recent cimera de l’Organització de Cooperació de Xangai, celebrada a Samarcanda, amb l’esperança de rebre algun suport per a la seva invasió d’Ucraïna. Però, en comptes d’aconseguir-ho, va tornar a casa amb una doble reprimenda. El president xinès, Xi Jinping, li va expressar la preocupació del seu país i li va demanar explicacions pel curs de la guerra. El primer ministre indi, Narendra Modi, va ser més explícit i li va advertir: “No és temps per a guerres”. La Xina i l’Índia no són dos països qualssevol. Tots dos posseeixen armament nuclear i, en total, sumen prop de 2.800 milions d’éssers humans, un terç de la població de la Terra.
Dir que no és temps per a guerres és una afirmació que col·lideix amb la realitat. A més del russo-ucraïnès, que Putin vol ara eixamplar, hi ha al món mig centenar més de conflictes bèl·lics vius, la majoria localitzats a l’Àfrica i a Àsia. Però dir que no és temps per a guerres és també una declaració carregada de sentit, mereixedora del ressò més gran possible. Tot i que l’hagi pronunciat Modi, un polític desprestigiat per la seva deriva autocràtica i el seu exacerbat nacionalisme, font de violències ètniques i religioses.
La guerra és vella com la humanitat, però el món d’avui pateix més xacres i requereix més cures que el de quan les ciutats sumèries de Lagaix i Umma van combatre al llarg d’un segle, fa 4.500 anys. O el de quan Atenes i Esparta es van enfrontar en la guerra del Peloponès, gairebé 2.500 anys enrere. O el de quan van esclatar les grans conflagracions mundials del segle XX. Els darrers anys han estat d’acceleradíssima destrucció mediambiental. Les temperatures ja són aclaparadores, els pols es fonen, les glaceres s’enfonsen, els fenòmens meteorològics extrems de fúria inusitada se succeeixen. La calamarsa mata. A aquest pas, fins i tot els camps de batalla es convertiran en espais impracticables, devastats abans per la crisi climàtica que pel foc enemic.
No és temps per a guerres, siguin de l’abast que siguin, ja enfrontin tribus en un confí perdut de l’Amazònia o grans blocs sobre el tauler global. No ho és perquè la humanitat té altres prioritats: ha de respondre de manera concertada a desafiaments comuns colossals, com ara la lluita contra la desigualtat i, en particular, la lluita contra la crisi climàtica. En cas contrari, perillarà el subministrament d’aliments, aigua, energia i altres recursos sempre imprescindibles, i més en un món sobreexplotat i reescalfat, debilitat i de resistència minvant.
La invasió d’Ucraïna ens demostra que la guerra, tot i que es desenvolupi en un únic país, pot ser avui un atemptat contra tot el món i contra tothom. La consciència ecologista ja està prou arrelada en les noves generacions. Però no tant en la de Putin, un sàtrapa que dirigeix el Kremlin com si fos alhora el KGB i la màfia (vegeu el revelador Los hombres de Putin, de Catherine Belton, d’editorial Península), i s’ha embarcat en una invasió anacrònica, que causa les destrosses habituals i, a més a més, dinamita esforços i consensos mediambientals.
La invasió d’Ucraïna ha trastocat la transició cap a les energies netes. A falta de gas rus, el carbó i les nuclears tornen a ser damunt la taula a Europa, quan mesos enrere eren considerades fonts amortitzades i de cost ecològic inassumible. No és temps per a guerres. Ni civils ni internacionals, ni ètniques ni de conquesta, ni de llampec ni de desgast. Perquè qualsevol rival particular encongeix a ulls vista si el comparem amb el gran rival col·lectiu, ineludible, i qui sap si a hores d’ara ja imbatible, que és la destrucció del planeta encoratjada per la cobdícia, la discòrdia i l’estupidesa dels humans.
No hauria de ser mai temps per a guerres, tret de quan el tirà prova d’imposar la seva llei: la idea de guerrejar per conquerir un país a costa de la vida dels seus habitants –i de la dels propis– és una broma macabra. Deia Bertrand Russell, empresonat per mantenir-se ferm en el seu pacifisme, que si l’home no posa fi a la guerra, la guerra posarà fi a l’home. Avui potser diria que si els éssers humans s’obcequen en baralles entre veïns fronterers, en comptes d’unir-se per derrotar l’enemic comú que és la crisi climàtica, aquesta crisi ens destruirà a tots. ●
Si no ens unim contra l’enemic comú que és la crisi climàtica, aquesta ens destruirà a tots