‘El col·lapse’, idees i alegria

Que el plaer no ens faci sentir culpables” (Fran Leibovitz) ha estat el lema del debut d'El col·lapse (tV3, dissabtes nit), programa refugi d'una realitat que ens sembla que col·lapsa (és que vivim tan bé que necessitem sobresaltar-nos una mica per sentir-nos vius). ricard ustrell proposa un racó de reflexió des de l'alegria de ser encara vius (“Ja que som vius, alegrem-nos-en!”, va ensenyar ramon Llull, i és el meu lema personal). Fins a l'últim minut ets a temps d'actuar, de pensar, de divertir-te! Això és el que proposa en aquest programa ricard ustrell, molt ambiciós, i jo li agraeixo aquesta ambició de posar vida (i a l'impagable Sergi Pàmies) en un plató més enllà de les conegudes trinxeres de la política, que també són un espectacle, sens dubte, però molt malenconiós i totalment descoratjador.

EEL FORASTER’.

ens asseiem amb un pagès de Castellserà a contemplar el sol que s'enfonsa darrere l'horitzó, “un regal de cada dia, la millor posta del sol del planeta”, explica el jove pagès. ens hi ha portat Quim masferrer, El foraster (tV3, dilluns nit), que visita pobles de Catalunya de menys de mil habitants, en travessa el paisatge i conversa amb el seu paisanatge. És un espectacle de petites veritats quotidianes que agrada i que corrobora que l'ultralocal (Dalí dixit) és l'universal. Que ens agrada ho demostra l'audiència (27% de quota de pantalla) del programa, que va trobar la clau del seu èxit des del primer dia, perquè: el món és ple d'històries emocionants que no figuren en cap agenda urgent, històries que a tots ens connecten amb emocions elementals i primigènies, com la d'en Juanillo, ànima de l'equip de futbol Atlètic de Castellserà; com la d'en mohamed, que veia un desert a la plana d'urgell; la de la Julita, que conserva entre els gelats una serp dissecada de dos caps; la del pagès que traça laberints als seus blatdemorars, o la del mag Lari, que va convertir un casalot en una llar d'àngels, un d'ells, michael Jackson. Hi ha una infinitat d'històries íntimes que mereixen ser explicades perquè ens retornen al quilòmetre zero de l'ànima, més enllà dels telenotícies i de les portades dels diaris. Poques vegades un programa de televisió aconsegueix convocar alhora el riure i la llàgrima en els que el mirem i entrellaçar-los amb tanta fluïdesa i naturalitat com passa a El foraster, humil meravella. – @amelanovela