La Vanguardia (Català-1ª edició)
Introducció al cristianisme
Parlant amb gent que busca “alguna cosa més”, en qui el buit és gairebé una ferida, que vol tornar però no sap a on perquè (em diuen) la catequesi que van rebre ni els va servir ni la recorden..., he pensat de vegades a remetre’ls directament a l’evangeli. Però això tampoc no és fàcil: perquè els evangelis, per inspirats que siguin, tampoc no es deslliuren del segell i el to de fa vint segles. Perquè Déu actua sempre respectant el que és humà, i no substituint el que és humà.
Vull proposar per això un resum del que signifiquen els evangelis, amb l’aportació de cada un i començant per l’últim:
1. “Déu estima tant aquest món que hi va enviar el seu Fill no per condemnar el món sinó per salvar-lo” ( Jn 3). L’objecte de l’amor de Déu és el món, no l’Església. L’Església, si no és un senyal viu i eficaç d’aquest amor, és infidel a Déu.
2. Què significa aquest amor de Déu al món? Doncs que: “Benaurats els pobres, els que passen fam, els que ploren; i maleïts els rics, els tips i els que persegueixen els anteriors” ( Lc 6).
3. Què significa això per a cada ésser humà? Doncs que benaurats els que davant la situació anterior reaccionen amb una fam de justícia que brolla de la misericòrdia i amb una misericòrdia que arriba fins a la fam i set de justícia, amb totes les conseqüències que d’aquí es puguin derivar ( Mt 5; i si això no queda prou clar el lector hi pot afegir la cèlebre frase de Mt 25: “Vaig tenir gana i em vau donar menjar: a mi m’ho vau fer”.
4. Quines conseqüències pot tenir aquesta opció per a nosaltres? Doncs que (inesperadament) alguna vegada cridem “passi de mi aquest calze” i “Déu meu, per què m’has abandonat?” ( Mc 14 i 15).
Des d’aquest marc es poden llegir els evangelis com a cadascú li agradi. Afeginthi, per si ajuda a decidir, que el Jesús de Marc és el de la llibertat; el de Lluc, el de la misericòrdia (per això la passió de Marc és un drama més existencial i el de Lluc té més pinzellades polítiques). El de Mateu és el Jesús de la unitat de la història (d’aquí la forma com està construït i les seves aparents contradiccions). I el de Joan és l’afirmació que, en aquests tres trets, es revela Déu.
Pot quedar una última pregunta per a tots els que intenten tornar: què carai és això de la Trinitat? Doncs recorden que van aprendre a senyar-se “en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit”, sense saber què deien.
Un detall significatiu, previ a la resposta: els grans místics han estat en general profundament trinitaris. Els intel·lectuals i els teòlegs no massa. I és que la Trinitat significa més o menys això: el Nou Testament acaba amb la frase: “Déu és Amor”. I això significa: la clau última de tot el que existeix (anomena-la Déu o com vulguis), és un misteri de comunió infinita i absoluta. Això és tot.
Els humans podem tenir petites experiències de comunió: sorprenents de vegades però relatives i finites. Fins a on pot arribar aquest indici nostre en l’Ésser Infinit i Absolut no ens ho podem imaginar. Només hi ha cabuda per a l’astorament adorador, sorprès i confiat davant aquesta Bona Notícia.
Perquè es tracta d’una gran notícia. Que surt a trobar la lucidesa d’un Sartre, quan proclama que “l’home és una passió inútil”: perquè som una passió d’Absolut i l’Absolut no existeix. L’anunci cristià s’atreveix a dir que no som una passió inútil sinó una passió esperançada.