L’art de fer amena la crònica dels mercats

M’agrada escriure perquè la gent rigui”, explicava fa un parell de dècades José Manuel Garayoa, quan s’acabava d’incorporar a La Vanguardia. En Manu, com li solien dir, va treballar durant prop de 50 anys en el camp del periodisme econòmic, i el seu estil directe, carregat d’ironia, descarnat i divertit no deixava indiferent ningú. Va passar per mitjans com ara Ajoblanco, El Correo Español, El Periódico de Catalunya i La Vanguardia, on es va incorporar a principis del 2001 per posar-se al capdavant del suplement Diners, que es llançava llavors.

D’estil directe, molt basc, i amb veu potent, no feia falta preguntar per ell si volies saber si era a la redacció... Especialment, a mitja tarda, quan molts dies, durant anys, sacsejava l’ambient amb diferents trucades que feia per preparar el seu breu comentari de la borsa. “Presideeeeeent, com estàs?”, etzibava a Joan Hortalà, l’etern factòtum de la borsa de barcelona. Després d’obtenir impressions dels uns i els altres, Garayoa escrivia la seva anàlisi, sempre amb aquell to sorneguer, irònic i profundament liberal que el caracteritzava.

En l’àmbit econòmic, com en altres àrees de la vida, no tenia dubtes: li agradava l’ordre, el rigor fiscal, la disciplina, les tradicions. Tot a la seva manera, amb un toc de geni i un aire extravagant, de vegades una mica despistat. Així era en Manu, que va morir ahir a bilbao als 74 anys. Admirava l’obra de l’Escola de Chicago i, especialment, el Nobel Milton Friedman.

Devorava els llibres d’economia. Li encantaven els Estats units, l’Alemanya de Merkel i el bundesbank, i, en aquesta mateixa línia, es va entusiasmar quan el cardenal Ratzinger va ser elegit Papa, pel que representa quant a l’ortodòxia. Potser també per això sempre va desconfiar una mica de l’euro, malgrat el seu indubtable europeisme. Odiava l’intervencionisme i, per tant, no combregava amb el keynesianisme dominant dels nostres dies.

Al marge de la seva professió, era, sens dubte, un home de

Liberal, madridista i amant de l’ordre i l’ortodòxia, Garayoa feia un periodisme directe i conreat

passions fortes. Quan algú tardava a tancar un text, s’hi acostava i li preguntava: “El tens? Doncs som-hi, mata’l, mata’l ja!”. Parlava sense embuts, i si una cosa no li agradava, ho deixava clar de seguida, sense espai per als dubtes.

En l’àmbit futbolístic, el Madrid li donava munició per a una cosa amb què gaudia: l’art de la provocació, sempre entès com una manera de passar-s’ho bé, en una sana camaraderia. No era estrany que sortissin els noms de Florentino Pérez i Cristiano Ronaldo entre les cotitzacions borsàries o les dades macroeconòmiques, moltes vegades sense que vingués gaire a tomb.

Amant de la bona taula i extremament culte i llegit, no és estrany que s’enamorés de Cadis, on va tenir una casa durant anys i on anava sempre que podia i, per descomptat, al carnaval. A la Tacita de Plata, fins i tot va arribar a obrir la galeria d’art Viva La Pepa el 2006. També era un enamorat del flamenc i dels toros.

Ahir l’Associació de Periodistes d’Informació Econòmica de Catalunya (Apiec) va comunicar “el seu més sentit condol per la mort de l’amic, company i expresident de l’associació, José Manuel Garayoa, de llarga i reconeguda trajectòria professional”.