El TNC comença a tenir història Els 25 anys de l’icònic teatre assenten les bases d’un futur sòlid

Fa 25 anys, l’Onze de Setembre del 1997, es va inaugurar la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. L’arquitecte Ricardo Bofill hi va bastir un modern temple grec, que és una icona de Barcelona. El director fundador del TNC, Josep Maria Flotats, va triar L’auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol, dirigida per Adolfo Marsillach. Un any abans, però, l’equipament ja havia començat a caminar amb Àngels a Amèrica, de Tony Kushner, dirigida per Flotats a la Sala Tallers, una tria polèmica per l’autoria estrangera i la temàtica de l’obra en el seu moment. Però el somni de Flotats va durar poc i el 1998 va plegar per desavinences amb el conseller Pujals. La Vanguardia ha parlat amb els quatre directors que des d’aleshores han estat al capdavant del TNC. Flotats ha rebutjat la invitació.

Domènec Reixach, el segon director, recorda: “Ho vaig viure amb molta intensitat. Venia del Lliure i aleshores estava dirigint el Centre Dramàtic Nacional (CDN). Vaig rebre la trucada del conseller i em vaig atabalar una mica, però em vaig engrescar molt. Hi havia un equip al CDN que podíem passar al TNC, com un premi per la feina feta. Era tot un repte, que vaig afrontar amb l’empenta de la joventut que llavors tenia i la mica d’experiència que havíem acumulat”.

Reixach va veure clara la magnitud del projecte: “M’havia de rodejar d’un equip i vam posar les bases que havia de tenir el TNC: un teatre obert a tothom, amb la presència de l’autoria catalana clàssica i contemporània, el repertori universal, el repertori contemporani universal i fer un espai de cabuda per a la dansa. En aquest cas hi havia el compromís de la conselleria d’obrir la Sala Tallers de manera permanent”, però no va tenir continuïtat.

El seu substitut, Sergi Belbel, refereix: “La gent que hi treballa forma un equip molt sòlid i competent. El meu predecessor ho va tenir més cru, perquè ho va agafar en aquells anys més turbulents quan Flotats va plegar”. Però Belbel va patir la crisi del 2008 i va veure com el pressupost es va anar reduint gairebé fins a la meitat: “La temporada 2012-13 va ser molt dolenta. Ens van obligar a fer un ERO i hi va haver el canvi de l’IVA al 21%, que em va obligar a desfer compromisos... De tot plegat, en tinc un record agre, tot i el pas de gegant que havia fet el teatre català. I un teatre com el Nacional té una partida important, intocable, el que en diuen el capítol 1, que són els sous de l’equip fix”.

“Del que me’n sento més orgullós –continua Belbel– és del projecte T6, de suport a la creació de la dramatúrgia catalana. Ho vam engegar a l’època de Reixach, quan es va estrenar El mètode Grönholm, de Jordi Galceran, i en la meva es va consolidar amb un pressupost més alt. Fins i tot es va crear una companyia de nou actors, a l’època de Cristina Clemente, Josep Maria Miró, Marta

Reixach: “Hi havia el compromís amb la conselleria de fer un espai per a la dansa a la Sala Tallers”

Belbel: “Un teatre com el Nacional té una partida intocable, que són els sous de l’equip fix”

Una na de ar e na

El modern temple grec que va bastir l’arquitecte Ricardo Bofill ha esdevingut un pol d’atracció pel contingut i pel continent