La Vanguardia (Català-1ª edició)
Per què aquesta hauria de ser una tardor de teatre
El TNC celebra els 25 anys amb un pressupost indigne de la seva condició, però amb un projecte sòlid i obertura internacional. Sales públiques i privades s’han aliat per proposar una tardor de teatre. El públic hi respondrà?
Al’exultant Barcelona olímpica tot hi semblava possible. Es va arribar a considerar, fins i tot, que l’auditori de Rafael Moneo i el Teatre Nacional de Ricard Bofill obrarien per si sols el miracle de regenerar el quarto dels mals endreços de l’urbanisme barceloní: la plaça de les Glòries. Importava poc que el mateix Ajuntament hagués sacrificat l’indret erigint-hi el nyap del gran distribuïdor elevat de trànsit, l’escalèxtric, per als boomers. Es creia que la cultura podria amb tot. I no: la cultura pot ajudar, però no se li ha de demanar que es converteixi en un focus de centralitat en ple paisatge de desolació urbana.
Vint-i-cinc anys després el TNC i l’Auditori encara han de mirar –quin remei– cap al centre de la ciutat. Però, almenys, s’acosta el moment en què, a l’altre costat, les Glòries deixarà de ser un mur dissuasiu. Amb l’acabament dels treballs d’urbanització de la plaça, els dos equipaments connectaran millor amb l’oferta de serveis i cultura que els últims anys ha anat enriquint el districte tecnològic del 22@.
Aquesta connexió més intensa amb la ciutat, en el cas del TNC, coincideix, gràcies a la nova directora, Carme Portaceli,
amb una obertura cap a àmbits teatrals més amplis, com els intercanvis amb companyies internacionals. El 25è aniversari del teatre, de fet, se celebra el dia 29 amb la representació de l’Assaig sobre la ceguesa
de José Saramago, en una coproducció amb el Teatre Nacional São João de Porto dirigida per Nuno Cardoso.
De portes enfora, la intenció de Portaceli és ampliar les activitats més enllà de les sales que administra. Per això projecta que es facin servir més els jardins del TNC i la plaça de les Arts –que comparteix amb l’Auditori– per a activitats lúdiques i també tornar a oferir el servei de bar. El teatre ja prepara alguna activitat conjunta amb la veïna sala Razzmatazz, en la línia d’ampliar l’àmbit d’influència per convertir-se en un autèntic centre cultural.
No s’hauria de subestimar la importància d’acompanyar els esdeveniments culturals amb festes amb copes durant l’inici de temporada. No només perquè durant la postpandèmia haguem comprovat que hi ha una pulsió de festa acumulada, sinó perquè més que mai és necessari obrir els compartiments estancs de la cultura i explorar totes les vies per facilitar l’arribada de nous públics. Altres teatres, com alguns dels que administra l’empresa Focus, preparen propostes semblants.
El sistema teatral barceloní i català, sobre el paper, s’ha preparat per viure una esplèndida tornada a la normalitat. El Grec de Francesc Casadesús i la Fira de Tàrrega de Natàlia Lloreta n’han marcat el to i les programacions són, en general, ambicioses, tant als grans teatres privats – des de Focus fins al Victòria, on el Mago
Pop aportarà un bon impuls a les vendes globals de la temporada– com a les sales de proximitat –menys delmades del que es podria esperar després de resistir de manera heroica la covid– i als equipaments públics. En aquest context, la Temporada Alta de Salvador Sunyer ha presentat una programació en la seva línia, és a dir, excel·lent.
Però les administracions no sempre acompanyen. La Generalitat, immersa en un lent i incert camí cap a l’objectiu de normalitzar els pressupostos culturals, té el seu teatre emblemàtic infrafinançat: tot just 12 milions d’euros davant els gairebé 19 amb què comptava abans de la crisi del
Els efectes que pugui tenir una eventual recessió planen sobre una oferta excel·lent
2008. I l’Ajuntament podria fer més coses per promocionar els vells i els nous eixos teatrals: des del de Paral·lel-Montjuïc fins al que ja s’intueix al voltant d’una futura plaça de les Glòries pacificada: el TNC, l’Auditori, el Versus, la Sala Beckett, el futur Barcelona Artist Factory de Focus, el Casino l’Aliança...
Ara només falta que el públic respongui. Ara com ara, fonts de les sales públiques i privades parlen de xifres raonables de prevenda, però caldrà veure si el teatre es converteix en refugi contra la depressió bèl·lica o si, gràcies a la resta de sectors culturals, se l’emporta la recessió que s’acosta. Les espectadores i els espectadors hi tenen molt a dir.