La Sala Gran “és la dificultat i també és l’èxit”

nim molts recursos per fer-ho de moltes maneres”.

Belbel reflexiona: “És una sala molt complicada, amb una ideologia per sota, amb una caixa a la italiana i un amfiteatre grec. Però vam haver d’aprendre quina mida tenia i fer-la reeixir. Té unes particularitats tècniques terribles, però que si te la gires a favor, s’hi han viscut grans nits”.

Belbel també fa un apunt sobre la dramatúrgia catalana contemporània: “És lleig que se’ns programi com a quota. Se’ns hauria de programar perquè interessem. I si consideren que no hi ha prou nivell, ajudar-nos a millorar-lo. Teatralment, això només es pot fer estrenant-nos, no hi ha cap altra recepta. Si no estreno l’obra no prou bona, no en faré una de més bona. El que funciona en la ciència, assaig-error, en el nostre cas, si tens un error, ja s’ha acabat. Ara dirigeixo la nova obra de Galceran, FitzRoy, l’autor més representat al món de tots els temps. I la nostra posada en escena al teatre Borràs no serà la primera, perquè ja s’ha estrenat a Bulgària i a Alemanya. No dic que hagi d’anar al TNC, però és una qüestió de dramatúrgia nacional que a tot un Galceran li costi estrenar aquí. Esteve Soler va per tot el món i li va costar Déu i ajuda estrenar aquí”.

I sobre política cultural, Albertí conclou: “El primer que hauria de passar és que en tinguéssim, perquè no n’hi ha. La política cultural vol dir saber on vols anar a parar, què vols jerarquitzar, saber que no tothom és igual, no és una política de repartidora, crear públic, lectors, entusiasmes, realitats culturals. No deixar-ho només a la societat civil. Penso que les nostres institucions no en són conscients, tot i que deunidó la feina que hi estan fent; no és un desert”. ●