La Vanguardia (Català-1ª edició)
Els jeroglífics revelen els seus secrets
es va desmaiar i no va despertar fins al cap de cinc dies, segons explica la tradició. Va ser el preu de la seva proesa, un somni que l’acompanyava des de petit, quan amb deu anys va veure a Grenoble aquells signes a la col·lecció privada d’antiguitats egípcies de Jean-Baptiste-Joseph Fourier, un dels savis que van acompanyar Napoleó a la seva campanya a Egipte. La feina col·lectiva de tots ells va quedar reflectida als volums de la Description de
el punt de partida de l’egiptomania.
El nen Champollion, natural de Fijac i que estudiava a l’institut de Grenoble, també va quedar atrapat per la fascinació que li despertava l’antic Egipte. I va preguntar al veterà Fourier si sabia què volien dir els signes que veia esculpits a les estàtues. Evidentment, no ho sabia. Feia més de 1.400 anys que ningú no feia servir el sistema d’escriptura jeroglífica. L’última inscripció coneguda data de l’any 394 a l’illa de Philae, on s’alça el temple dedicat a Isis, l’últim que va resistir la persecució de cultes pagans decretada per l’imperi romà. Va ser llavors quan el petit JeanFrançois es va fer una promesa: ell tornaria a pronunciar les paraules egípcies que ja ningú no podia llegir. I ho va aconseguir, tot i que no va ser fàcil. I no només per la complexitat del repte.
Quan el tinent Pierre-François Bouchard, membre de l’expedició de Bonaparte, va trobar a Rashid (Rosette) el 1799 una estela amb un decret del faraó Ptolemeu V, coneguda aviat amb el nom de pedra de Rosetta, es va desencadenar la cursa per desxifrar els jeroglífics, sobretot entre anglesos i francesos. Amb aquesta pugna científica, els dos països prosseguien l’entaulada a Egipte amb canons i que va acabar, en aquest cas, amb la derrota napoleònica a Abukir, raó per la qual la pedra Rosetta es va instal·lar al Museu Britànic. La gran peça de granodiorita negra (gairebé 120 centímetres d’alçària i 760 quilos de pes) contenia un mateix text amb tres sistemes d’escriptures diferents. Dues d’elles, illegibles en aquell moment: el jeroglífic i el demòtic (una grafia simplificada de la mateixa llengua). Però la tercera no tenia secrets per als lingüistes: es tractava del grec clàssic. Començava un joc de gramàtica comparada. I per això, Champollion, que amb 18 anys ja era professor a la Universitat de Grenoble, partia amb cert avantatge. Abans d’arribar a la pubertat dominava a la perfecció diferents llengües, com el llatí, el grec, l’hebreu, l’àrab, el sirià, el caldeu, el sànscrit, el xinès... I una de determinant en aquesta història: el copte, descendent de l’egipci antic. Athanasius Kircher, que va publicar el 1636 un
L‘estela que va servir per desxifrar els jeroglífics, trobada per les tropes napoleò
L’última inscripció coneguda de jeroglífic data de l’any 394 a l’illa de Philae, on s’alça el temple d’Isis
niques durant la seva campanya a Egipte, s des del segle !"! un dels principals reclams del #useu $rit%nic intent fallit de desxiframent, ja va establir a la seva obra la relació entre el copte i la llengua dels faraons. Un dels rivals de Champollion durant la cursa, el britànic Thomas Young, va treballar amb una altra important dada: els cartutxos contenien els noms dels reis.
Després d’observar durant anys un calc de la pedra de Rosetta, el francès finalment va arribar a una tercera conclusió crucial: comparant el nombre de paraules del text grec amb la quantitat de signes jeroglífics, no podia ser que l’escriptura dels faraons fos només ideogràfica, és a dir, cada signe no es podia correspondre només a una idea, alguns també havien de tenir un valor fonètic. I amb aquesta teoria va començar a investigar. El següent pas va arribar quan va poder transliterar el nom del faraó Ptolemeu dins el cartutx. I, sobretot, quan aquell 14 de setembre, davant les còpies d’unes inscripcions del temple de Ramsès II a Abu Simbel que acabava de rebre va aconseguir