Revés de pessimisme

Per aquelles coses del futbol actual, obsessionat per la cobdícia recaptatòria, la selecció va disputar un interessant preparatori del Mundial amb l’etiqueta de la Lliga de les Nacions, penúltima de les competicions creades pels creatius de la UEFA (la Conference ha arribat després). És un torneig menor en vigílies del Mundial, l’esdeveniment més important del futbol, engreixat fins a les orelles per tota mena d’interessos polítics i econòmics. En aquest context, pocs es preocuparan pel resultat contra Suïssa, però serà difícil obviar el deficient rendiment de la selecció.

Falta poc més d’un mes per al Mundial i van abundar les males notícies, inclosa la derrota contra un rival més ferm en el seu joc i més eficaç en l’aprofitament de les ocasions, concedides en dos córners per la defensa espanyola, inestable i sense jerarquia. A un tristíssim primer temps, presidit per un joc surós, sense idees i agilitat, el va seguir una confusa segona part, representada per l’ingrés de Llorente al lloc de Pedri. El del Barça, que hi va passar de puntetes, va merèixer el canvi, però no hi ha cap jugador més allunyat del seu perfil que Llorente, un esvalotador de partits. Contra Suïssa, Luis Enrique va escollir un equip que gairebé sempre li ha respost bé, però que durant gran part del matx va convidar a la desconfiança, entre altres raons perquè alguns dels jugadors experimenten les incomoditats de la suplència als seus clubs. Els davanters –Torres, Asensio i Sarabia– no són titulars; Azpilicueta i Alba comencen a freqüentar la banqueta; Unai Simón, Eric García i Pau Torres van transmetre una dramàtica sensació. Potser es va agrair que la patinada fos tan visible, una clamorosa crida a la correcció de defectes i retocs a l’alineació. Espanya va perdre en dues accions sense relació amb el joc, però les

Res del que va emetre la selecció no empeny a la confiança

seves prestacions van decebre. El futbol és canviant per naturalesa. Emet senyals equívocs i contradictoris tantes vegades que no permeten conclusions definitives. Equips que semblaven destinats al fracàs –Itàlia al Mundial 82, amb tres empats als seus tres primers partits– van acabar sobreposant-se als errors i a la pressió de l’opinió pública i es van convertir en seleccions de llegenda. En qualsevol cas, el que Espanya va oferir a La Romareda va empènyer al pessimisme. Un Mundial exigeix una dosi massiva d’autoestima, i Espanya corre risc de perdre-la. El partit contra Portugal aprofundirà o no en aquest problema. Competirà amb un rival molt superior pel que fa al talent a Suïssa i podrà revertir les deficiències que va mostrar. Si no ho aconsegueix i persisteix en aquesta mediocre línia, l’equip arribarà al Mundial amb un enorme llast de dubtes. Luis Enrique ha demostrat innombrables vegades la seva capacitat per intervenir i aclarir errors. Res del que va emetre la selecció no empeny a la confiança. Cap línia no va assolir l’aprovat. A la fragilitat de la defensa, que reclama la recuperació de Laporte i la tornada de Carvajal, s’hi va afegir una decebedora actuació dels migcampistes. Saw es va ocupar de vigilar com un investigador Busquets, patidor a tota hora; Pedri amb prou feines va comparèixer, i Gavi es va veure obligat a tapar els innombrables focs que es van declarar. Massa per a Gavi. Massa per a qualsevol. La presència de Ferran, Asensio i Sarabia va animar el debat des del principi. És possible que Luis Enrique no els volgués perdre per a la causa en una temporada que els està sent amarga.

No van funcionar, malgrat l’excel·lent detall d’Asensio que va precedir el gol d’Alba. A hores d’ara, un detall aquí o allà importa poc. El que importa és la fermesa del traç. El d’Espanya va ser invisible.