La Vanguardia (Català-1ª edició)
Ayuso va trencar a la font la gerra fiscal de Madrid
La pressió del PP per convertir el privilegi fiscal del paradís madrileny en exemple de la seva política i plataforma electoral ha acabat en una batalla en què el Govern de Sánchez creu que pot desactivar el populisme d’Ayuso.
Isabel Díaz Ayuso, la presidenta madrilenya, i la plana més gran del PP han abusat tant dels beneficis de la capitalitat que han acabat permetent una acció radical i audaç del Govern de Pedro Sánchez que podria provocar una pèrdua de l’avantatge que tant han fet servir per erosionar la solidaritat interterritorial, objectiu teòric de l’Espanya de les autonomies. La poderosa màquina populista del PP a Madrid és qüestionada. No de manera definitiva, esclar, perquè com sempre passa a Espanya, som davant del primer episodi d’una llarga batalla que, una vegada més, poden acabar decidint els tribunals, i no pas la política o el vot dels ciutadans. De passada, el món empresarial veu amb desesperació que l’anhelat objectiu de liquidar aquest impost a tot Espanya torna a ser postergat.
El president del PP, Alberto Núñez Feijóo, està enarborant la bandera de la rebaixa d’impostos com a plataforma per assegurar la seva pròxima victòria electoral. Ha impulsat i beneït la decisió del president andalús, Juan Manuel Moreno Bonilla, de bonificar totalment l’impost de patrimoni a la seva comunitat. També ha esperonat la cascada de pronunciaments en el mateix sentit d’altres líders territorials del seu partit. Entre altres, Múrcia, i després Galícia, que ha anunciat una bonificació d’un 50%.
S’ha ratificat en una conversa pública amb José María Aznar, expresident del Govern i del seu partit. El mantra de la baixada d’impostos com a única política econòmica possible està gravat de manera permanent al gen ideològic del PP. Però la conjuntura econòmica anuncia tempesta. I sembla que no serà petita.
Feijóo podrà mantenir la seva promesa si arriba a governar? L’economia espanyola ja forma part de les més endeutades de l’eurozona, després d’una dècada i mitja de crisi financera, pandèmia, inflació i xoc per la guerra d’Ucraïna. És molt probable que l’eurozona ja estigui comptant les primeres setmanes de recessió. El servei d’estudis del Deutsche Bank va pronosticar la setmana passada una caiguda de l’economia d‘un 2,2% per a l’any vinent al conjunt de l’àrea, i de ni més ni menys que d’un 4% per a la primera economia, Alemanya. Es tracta de l’última anàlisi funesta, però ni de bon tros l’única. N’abunden, aquests dies.
Espanya podrà superar aquest nou trastorn econòmic sense engrandir la motxilla del deute públic, incrementar la despesa pública i apujar impostos? Feijóo contrastarà les seves idees amb els dirigents del partit que abans van ocupar càrrecs econòmics al Govern central? Especialment de l’equip econòmic de Mariano Rajoy, el president del Govern del PP entre el 2011 i el 2018. Es tracta de Luis de
El Govern central detecta una via d’aigua al PP i vol fer-la servir per desmuntar el paradís madrileny
Guindos, ministre d’Economia i actual vicepresident del Banc Central Europeu (BCE). Qui apuja els tipus d’interès a tota velocitat per atallar la inflació per la via de frenar una economia que ja està caient en barrina. O de Cristóbal Montoro, responsable d’Hisenda, l’home amb més pressupostos generals de l’Estat al darrere. Tots dos, com l’expresident, ja havien ocupat càrrecs d’alta responsabilitat als governs populars de José María Aznar (1996-2004).
Els dos executius del PP es van estrenar esmenant –o enterrant– els eslògans de rebaixes fiscals, airejats durant les campanyes electorals. Rodrigo Rato, el vicepresident econòmic d’Aznar, va iniciar mandat amb pujades de diversos impostos. Tot i que l’episodi més dramàtic sens dubte va ser el de l’inici de Rajoy, que havia d’anunciar després de prendre possessió, a través de Montoro, una costosa pujada generalitza d’impostos, que emmarcaria un pla dur d’austeritat mesos després, que es mantindria vigent gairebé íntegrament durant tot el seu mandat i que no havia tingut parió a Espanya des del Pla d’estabilització del 1959.
I precisament, durant aquells anys de crisi financera, un dels pitjors malsons de Montoro es deia Esperanza Aguirre, la precursora de la línia d’irresponsabilitat i insolidaritat fiscal de la presidenta de la Comunitat de Madrid. La seva sistemàtica política de compensar els seus votants per les pujades d’impostos del Govern de Rajoy amb baixades d’IRPF i altres impostos al seu territori no només irritava políticament el ministre. L’andalús sabia que per quadrar els comptes la líder madrilenya acabaria al seu despatx del carrer d’Alcalá demanant més diners per a la seva comunitat. Montoro acabava sent l’encarregat de carregar amb més impostos la resta dels espanyols per finançar l’ascens al cel d’Aguirre, finalment fallit. De fet, l’equip econòmic de Rajoy va ser el primer que va pensar com havia de desactivar el populisme fiscal dels seus companys a Madrid.
Amb només alguns canvis estètics, Ayuso no ha seguit la línia de la seva mentora Aguirre. L’actual ofensiva fiscal dels governs autonòmics del PP arriba en un moment especialment delicat. S’entén l’interès per consolidar la posició a les enquestes i aconseguir que arreli la imatge de Feijóo vencedor en l’opinió pública. Però la tendència dominant a la política i l’economia europea, o fins i tot mundial, és justament la contrària. Aquesta mateixa setmana la Comissió Europea ha tornat a recordar a Espanya que els impostos són necessaris i que els pròxims mesos seran molt exigents per a les finances públiques. En aquest vaixell també hi van els populars europeus.
María Jesús Montero, la ministra d’Hisenda, ja ha avançat la seva proposta, una taxa o impost sobre les grans fortunes. El Govern espanyol pensa que el beneficia atacar unes rebaixes fiscals que afecten un sector molt reduït de la societat, el més ric. Però també ha detectat que el PP li ha obert una via política practicable per emprendre el seu llargament anunciat projecte d’harmonització dels impostos cedits. Amb la majoria dels territoris renunciant a aquests ingressos, pot centrar el debat en termes dreta i esquerra, i deixar en un segon pla el debat competencial, el territorial. I n’assumeix directament el possible cost polític, en lloc dels seus barons, que tenen els comicis molt a prop.
La “modernitat” fiscal de Madrid ja va ser un malson per a Rajoy en temps d’Aguirre