Suposem que sigui ella

Aquest matí de dilluns la ruïnosa democràcia italiana, segons definició de Xavier Mas de Xaxàs, probablement certificarà la victòria d’un neofeixisme vestit de blau “con su camisita y su canesú”.

Veurem si el trio Meloni, Salvini i Berlusconi, amb nom d’espectacle de pallassos del Circ Raluy, pot formar un govern de dreta radical per incompareixença del contrari, una esquerra atomitzada i esquerdada.

La dreta triomfa en els grans titulars (immigració, família, lobby LGTBI, feminisme...) perquè l’esquerra se situa en un permanent bonisme que permet, amb una facilitat depriment, que la dreta s’extremi xiuxiuejant a l’orella de l’elector el que vol sentir i, en canvi, no s’atreveix a dir.

Meloni, neofeixista i hereva de Mussolini, se sap guanyadora fent anar en la campanya un discurs més centrat que el d’Aznar, més esquer

Meloni xiuxiueja a l’orella de l’elector el que vol sentir i, en canvi, no s’atreveix a dir

rà que el d’Abascal i més europeista (gairebé) que el de Von der Leyen. Per tant, deu ser veritat que a Itàlia la majoria dels votants de Meloni no són feixistes, encara que sense oblidar que han votat una feixista. (Almenys Berlusconi va ser hàbil i, al seu dia, va canviar Mussolini per les Mamachicho).

Seria estrany que Giorgia Meloni no guanyés aquestes eleccions. Eurocrítica però no euroescèptica, la candidata dels Germans d’Itàlia ha basat la seva campanya en una idea simplista però reconeixible: embafament de la dictadura del políticament correcte i, com m’explicava ahir la corresponsal a Roma Anna Buj, líder dels votants desencisats de la política.

Expliquen que Mussolini, abans del Mundial de futbol d’Itàlia del 1934, li va dir al president de la federació italiana, el general Vaccaro: “Hem de guanyar”. I ell li va respondre: “Això intentarem”. El Duce va rematar: “No m’ha entès, Vaccaro. És una ordre”. I van guanyar. Meloni ha fet cas al seu ídol i, si es confirma, haurem de respondre d’una vegada per totes: què està passant?

(Aquest article és una suposició perquè els italians, com van demostrar als assidus de les discoteques de Platja d’Aro als anys noranta, són imprevisibles. Han tancat els col·legis electorals a les onze de la nit i el recompte es fa, com no pot ser de cap altra manera a Itàlia, de matinada). ●