La Vanguardia (Català-1ª edició)
Letta renuncia a liderar el PD i insta a refundar-lo per plantar cara a Meloni
El secretari general ha estat molt criticat per no haver pactat amb l’M5E
El terratrèmol polític que ha sacsejat Itàlia amb la victòria indiscutible de Giorgia Meloni ja ha causat una primera víctima. Enrico Letta, el moderat ex primer ministre italià al capdavant del Partit Demòcrata (PD), ha decidit fer un pas al costat després dels resultats dels socialdemòcrates italians, que van obtenir només el 19% dels vots, un percentatge molt decebedor. Després de sospesar-ho durant la nit, Letta va reunir la premsa al migdia per anunciar que convocarà un congrés perquè el partit no només elegeixi el seu successor, sinó també perquè es dugui a terme una profunda reflexió per refundar una proposta progressista capaç de plantar cara a la ultradreta. Ell continuarà al capdavant del partit fins que es faci el congrés, al qual no es presentarà perquè creu que és el torn d’“una nova generació”. “El meu lideratge s’acaba allà”, va anunciar.
Per entendre la desfeta de l’esquerra n’hi ha prou de comptar els vots. Sumant totes les paperetes que va aglutinar la coalició organitzada entorn del PD (amb diversos partits petits) s’obtenen pràcticament les mateixes que les de Germans d’Itàlia en solitari. Letta ha estat acusat de no haver pogut organitzar una aliança capaç d’haver disputat la victòria a Meloni. Sobretot, perquè si s’unís el vot del PD i el Moviment 5 Estrelles (M5E) –tenint en compte que s’hagués repartit de la mateixa manera– els dos blocs estarien pràcticament empatats. Però sota la llei electoral italiana, dissenyada per afavorir les coalicions, el resultat és que el PD, amb el 19%, i la Lliga, amb el 9%, obtindran pràcticament els mateixos escons al Parlament. En canvi, Letta sí que va pactar amb Luigi Di Maio, l’excap de l’M5E que va abandonar els antisistema en la seva reconversió europeista, però no ha aconseguit ser elegit a la Cambra de Diputats.
Letta, de 56 anys i d’origen democristià, va contribuir a formar el PD i va governar breument entre el 2013 i el 2014, fins que Matteo Renzi el va expulsar del poder en una de les maniobres polítiques més rocambolesques a Itàlia els últims temps. Després va passar uns anys dedicat a la docència com a degà d’Afers Internacionals a la prestigiosa Sciences Po de París i la presidència de l’Institut Jacques Delors, fins que el març del 2021 va tornar al rescat del seu partit, una formació immersa en batalles fratricides i que corria el risc d’acabar igual que el PS francès quan el president de la regió del Laci, Nicola Zingaretti, va dimitir com a secretari general de manera sobtada.
Llavors Letta va acceptar dos grans reptes. El primer, cosir les ferides internes de la formació i que no es dessagnés. El segon, teixir una àmplia coalició, que ell anomenava el “camp llarg”, amb un procés d’escolta per estar preparats i poder competir davant la dreta italiana en unes eleccions. La caiguda precipitada del govern de Mario Draghi, de què Letta era el principal valedor, va fer que aquesta segona missió se n’anés en orris. Giuseppe Conte, líder de l’M5E, se sentia arraconat a l’executiu de Draghi, i el va acabar tombant.
Letta va entendre llavors que no podia justificar davant els seus votants un pacte amb un soci que havia pres una decisió d’aquella envergadura. Una altra lectura possible és que les dues formacions calculessin que els era més convenient perdre i tenir espai a l’oposició per reformar la seva identitat. Conte ja va deixar caure ahir que, segons el rumb que prengui el nou PD, podran tornar a parlar en el futur.
Ahir, un dia “trist per a Itàlia i per a Europa”, Letta va prometre que el PD farà una oposició “dura i
Luigi Di Maio, l’exlíder dels ‘grillini’ que va abandonar el partit, es queda fora del Parlament
intransigent” i que no permetran que “Itàlia surti del cor d’Europa, on és just que sigui”. Ara s’obre un procés d’anàlisi i d’estudi intern perquè l’esquerra italiana intenti descobrir per què és incapaç d’atreure el vot de les classes populars del país, que se senten més interpel·lades per l’M5E o Germans d’Itàlia. Segurament, que hagin estat durant els últims deu anys gairebé ininterrompudament d’alguna manera en el poder –tret del parèntesi populista del primer govern de Giuseppe Conte– hi ha contribuït. El PD és acusat a Itàlia d’haver-se oblidat de les perifèries per convertir-se en un expert en jocs de palau que representa els interessos de l’establishment.
Quan Letta va parlar d’una nova generació, tothom va pensar en un nom, el d’Elly Schlein, una carismàtica vicepresidenta de l’Emília-Romanya que la premsa anglosaxona compara amb Alexandria Ocasio-Cortez. “Serà un congrés de profunda reflexió, sobre el concepte d’un nou PD –va subratllar Letta des de la seu de la formació a Roma– que estigui a l’altura d’aquest desafiament històric, davant la dreta més dreta que mai”. ●