Lliçons per a Europa

Giorgia Meloni ha aconseguit que el seu partit, nascut de les cendres del feixisme, assoleixi el poder tot just cent anys després que Benito Mussolini, pare d’aquesta ideologia totalitària, arribés a la presidència d’Itàlia. Germans d’Itàlia, el més bel·ligerant dels partits de l’extrema dreta europea, ha obtingut un 26,02% dels vots després d’atreure part de l’electorat de la Lliga, partit contra el qual competeix en l’àmbit de l’extrema dreta. Per dirigir el país hauran de governar amb l’aportació de Forza Italia, de Silvio Berlusconi, el creador del populisme televisiu.

La victòria de Meloni suposa la normalització política definitiva de l’extrema dreta a Itàlia i a Europa. Tal com explica Cas Mudde, un dels principals experts europeus en aquest camp, el fet que hi hagi mitjans que es refereixin al futur govern com de “centre dreta”, malgrat que l’integren dos partits de dreta radical, és una evidència d’aquesta normalització.

La frontera entre la dreta i l’extrema dreta s’esvaeix. El perímetre de vot de la dreta italiana amb prou feines ha canviat des del 2018. El que és nou és la fluïdesa amb què els votants van d’una formació a l’altra dins la mateixa dreta. El que ha permès que Germans d’Itàlia fes un salt és absorbir votants de la Lliga i de Forza Italia. El fenomen no és només italià. És perceptible també a França, a Suècia, i s’ha registrat a Espanya (als transvasaments entre Ciutadans, Vox i PP). Ni la demonització de l’extrema dreta ni tampoc la seva banalització (l’adopció pel centre dreta de les seves idees sobre immigració i delinqüència) semblen aturar-la.

Part de l’explicació és que l’esquerra ha perdut definitivament el vot obrer. Tal com explica Cluster-17-Il Fatto Quotidiano, el Partit Demòcrata, hereu del vell PCI, ha obtingut un miserable 9% entre els treballadors, un 29% entre els jubilats i un 34% entre els quadres professionals. La Lliga inverteix aquests resultats: és el partit que millor penetra en el vot obrer. Germans d’Itàlia, per la seva part, rep vots de tots els estaments professionals.

La distància entre esquerra i dreta ara és marcada per l’estatus professional i educatiu, tal com ja ha advertit l’economista Thomas Piketty. El Partit Demòcrata atreu el votant amb es

La pèrdua del vot obrer (30% de l’electorat) per part de l’esquerra l’allunya dels governs

tudis universitaris en un nombre més alt que la Lliga i Germans d’Itàlia junts. El PDI també és un partit de rendes altes. Les persones amb ingressos superiors als 5.000 euros mensuals tenen tres vegades més probabilitats de votar aquesta esquerra que els que cobren 1.000 euros. La Lliga és forta a la franja dels que cobren entre 1.000 i 1.500 euros.

La conclusió és que la pèrdua del vot obrer (que suposa un 30% de l’electorat) impossibilita que l’esquerra governi durant força temps. Els resultats electorals són una conseqüència de canvis provocats a les societats democràtiques occidentals per la globalització i el canvi tecnològic, per als quals l’esquerra no ha sabut atorgar una solució o trobar una resposta alternativa.

La pèrdua d’expectatives futures per a una important part de l’electorat fa que aquests votants s’abracin a l’extrema dreta, que fa servir amb habilitat aquesta nostàlgia per un passat idealitzat (o que realment va ser millor per una part d’aquest electorat) i la retòrica de les solucions fàcils.