Realitat i estadístiques

Bona notícia! Molts ciutadans de Barcelona podrien estar preocupats per tots els aldarulls, incidents i delictes que han acompanyat les festes de la Mercè. Ganivetades, enfrontaments, destrossa del mobiliari urbà, saquejos de comerços; fins i tot un mort. Barricades, incendis de motos i un llarg etcètera. Les imatges són dantesques i podrien suscitar al ciutadà una legítima i fonamentada perplexitat, indignació i molta preocupació. Doncs no! Estiguem tranquils! Les nostres autoritats ens diuen que, estadísticament, estem molt millor del que estàvem fa un any! L’estadística ens ha de consolar! En tot cas, així ho veuen les nostres autoritats.

La ciutat està bruta. Els grafitis ho envaeixen tot. Els nous contenidors ja semblen vells i estan bruts, malmesos, desbordats. El vandalisme sembla haver guanyat la ciutat, fent del passeig un risc, de la mobilitat un safari. Però tot això no hauria de preocupar el ciutadà; estadísticament, estem molt bé. Les comparacions –totes– ens són favorables! Es demostra que Barcelona és una ciutat neta, segura, amb un trànsit ordenat, fluid! Ho diuen les estadístiques i les enquestes ho ratifiquen: els ciutadans estan molt contents amb l’estat de la ciutat!

Doncs les estadístiques no se sap amb què comparen ni per quina raó dedueixen que no estar tan malament com fa dos anys vol dir que ara estem bé. Ni per quina raó els ciutadans han de deixar-se de preocupar, abraçats a la percepció d’una ciutat que només les seves autoritats veuen amb mirada satisfeta. I el problema més gran és aquest; no la inquietant realitat de cada dia, sinó que no es vulgui acceptar el que tothom veu. Quan la realitat no s’accepta, no s’aconseguirà mai canviar-la! I, ara, anem per aquest camí.

Segurament, d’aquest paisatge decadent i degradat no només en són responsables les autoritats que no el veuen o potser no el miren. També la ciutadania en té una part important de responsabilitat. El vandalisme no s’improvisa. La brutícia no es genera per art de màgia, el maltractament del patrimoni col·lectiu és una pràctica tolerada; conviure en l’espai urbà imposa obligacions en una societat que, molt sovint, només està disposada a imposar la seva voluntat, insolidària i incívica. Això també hi és; també forma part de la realitat que les estadístiques ignoren.

I aquest incivisme és greu, molt greu. Però si les autoritats es limiten a manifestar la seva satisfacció perquè baixa el nombre de ganivetades, el combat no es guanyarà. El vandalisme s’ha de denunciar, cada ganivetada, presentada com un drama per a tots, la brutícia, sancionada. Les autoritats no es poden refugiar en estadístiques irrellevants per amagar la seva responsabilitat. La ciutat és de tots, i a tots ens correspon fer-ho possible, i a les autoritats, fer impossible que ningú se n’oblidi.

No es pot ignorar: el combat és difícil. Són molts els factors que intervenen en la degradació urbana. Però trivialitzar-ho refugiantse en valoracions comparatives no resol el problema ni excusa la incompetència. A vegades demanar excuses val més que afirmar amb satisfacció que abans estàvem pitjor. Primer, perquè no és veritat, i segon, perquè del que estem parlant és del “viure avui”, del gaudir de la ciutat “avui i demà”. Més que d’estadístiques, cal parlar de compromisos i mesures; donar certesa allí on ara només hi ha inquietud.

Acceptar la realitat per canviar-la. ●

Del paisatge degradat en són responsables les autoritats i també la ciutadania