Aixecar la mirada

No hi ha dia que no ens recordin com n’és de perillós caminar per la ciutat estant permanentment pendents del mòbil. Als passos de vianants, podem observar amb sorpresa com moltes persones estan més concentrades a contestar un correu electrònic o un missatge de WhatsApp que a estar alertes per no ser atropellades per un cotxe, motocicleta, autobús, bicicleta, patinet o un transeünt. Aquest hàbit ha canviat la mirada de les persones sobre el món. Si en el passat l’home caminava dret per contemplar les constel·lacions, ara ho fa amb el cap ajupit i les espatlles caigudes per mirar la pantalla del mòbil.

La manera com habitem el món, sigui mirant a terra o amb la mirada aixecada, és més determinant per a l’ànim de les persones del que pot semblar a primera vista. En concentrar-nos en les pantalles llises dels mòbils més que en la realitat que ens envolta, es va adquirint la postura de l’home que s’encongeix, que minva i que se sent oprimit pel pes d’allò que veu a la pantalla.

Aquesta postura d’encorbament acaba definint la manera com afrontem el dia a dia. Si s’afegeix a la pràctica de quedar abstret mirant el mòbil amb el cap ajupit la difícil situació econòmica, social i política en què ens trobem immersos, no és estrany que els ciutadans que es desplacen per la ciutat s’assemblin al tità Atles, a qui Zeus va condemnar a carregar sobre les espatlles el pes de la volta celeste.

Cada dia se’ns ofereix la imatge de ciutadans que van agafant la forma d’eriçó que es tanca en si mateix per poder suportar i defensar-se del pes de les exigències que li imposa la societat, a les quals no podrà mai respondre satisfactòriament i que, tanmateix, aquesta no cessarà mai de reclamar. Tot pesa, i el mòbil, el telèfon intel·ligent convertit en una veu de la consciència de les persones, ha aconseguit doblegar els homes més del que mai ho havien aconseguit les tiranies. Tot es posa sobre l’esquena de les persones, i la suma de notícies negatives, la inflació, la guerra, la crisi energètica, les onades de calor, el canvi climàtic o la pujada de les hipoteques són com pedres que enfonsen el cap entre les nostres espatlles i ens impedeixen alçar-la. Si el mòbil sotmet el cos a corbar-se, l’acumulació de mals auguris enfosqueix l’esperit.

Les preguntes que moltes persones es fan es podrien resumir en: com aconseguir revertir l’estat actual de sotmetiment i servitud que imposa la societat a través dels mòbils?, com evitar que les males notícies del món abatin i entristeixin fins al punt de no poder tornar a recuperar el nostre ànim, d’impedir que puguem tornar a anar drets? La resposta, per estranya que pugui semblar, rau a advertir que cal recuperar el control del cos que ha quedat a la mercè de la tecnologia. L’estat del nostre ànim agraeix molt més l’abraçada de la trobada amb un amic al carrer que rebre o enviar-li una icona d’una mà o d’aplaudiment.

Cesc Gelabert, coreògraf i ballarí, em va plantejar la màxima següent: vivim i morim com ens hem mogut. Prendre el control del cos, que hem d’associar a prendre el control de l’estat d’ànim, pot resultar una obvietat; però, en el punt en què ens trobem, és necessari assenyalar coses òbvies perquè, lamentablement, les hem oblidat.

La manera de caminar, saludar, mirar, asseure’ns o aixecar-nos és expressió de com ens enfrontem a la vida. Recuperar la noció del cos, educar-lo i exercitar-lo pot ser un primer pas per alliberar-se de pautes de conducta social que porten a empetitir les persones. Les fa vulgars, les assimila a un sol cos social que ha perdut la cara, les fa preferir anar capcots per por de quedar desconnectats del món mentre aquest s’alça, com un gegant, contra ells.

Mentre es pretén dominar el món virtual, mostrar-s’hi com a éssers orgullosos que ho han aconseguit tot, alhora es perd el control del cos. Tot es confabula per anar amb el cap ajupit, perquè el futur es pugui viure a les pantalles. No obstant això, un gran nombre de persones estan disposades a aixecar el cap. Aspiren a tornar a viure en un temps i espai a escala humana, a lluitar contra la pesadesa d’una existència programada. No es tracta d’apagar els mòbils o de tapar-se les orelles a les males notícies, sinó d’evitar estar posseït per elles. Hem de deslliurar-nos de l’artifici tecnològic que fa inclinar el cap als homes. ●

Si el mòbil sotmet el cos a corbar-se, l’acumulació de mals auguris enfosqueix l’esperit

Xavier Cervera