I si Espanya no gastés tant?

Espanya és un dels estats més antics del món, però sempre fa l’efecte de no saber què voldrà ser de gran. Es diria un país adolescent a perpetuïtat, i n’hi ha prou amb veure la rivalitat fiscal entre autonomies, pròpia d’una tarda de diumenge de Carrusel deportivo.

–Gol a la Romareda!

La polèmica és una mica hilarant. L’economia és el menys important, manen el color del vot i el paisanatge, de manera que el català sembla ara un fanàtic dels impostos –els d’aquí i els d’allà– i un andalús de Chiclana, un liberal de Chicago, estat d’Illinois.

Com a català, visc en fora de joc, la meva posició natural els últims temps. Tota la vida presumint de capitans de la indústria, empresaris i comerciants que desdenyaven la ganga, els maneguins i el torni vostè demà i ara em veig en el bàndol que defensa l’administració pública com a eina bàsica del progrés, la cohesió i l’ascensor social,

L’espanyol és un sibarita fiscal que oblida que l’Estat només dona el que abans et treu

sobretot si guanyes la rifa. I què es pot dir d’Andalusia! Només desitjar que aquest liberalisme sobtat es consolidi i creguin més en si mateixos que en la providència pública.

La societat pot semblar el convidat de pedra d’aquesta baralla fiscal. Per una vegada, la culpa no és dels polítics, que miren pel seu dia de demà i el dels seus, i per això no tenen mai un no a qualsevol petició. A bodes els convides! Quan alguna cosa funciona malament o regular, un adverteix que la gent –anomenada ciutadania per aquí, ciutadania per allà– exigeix ipso facto i amb santa ira el dispendi que faci falta per satisfer les seves peticions, no sempre raonables o realistes.

El contribuent a Espanya és un sibarita fiscal. S’està acostumant a demanar de tot i oblida que l’Estat només et dona el que abans et treu, i per aquí ens ve l’embolic. Estem disposats a gratar-nos la butxaca per pagar el que exigim? L’Estat no és un ens màgic, la vareta del qual concedeix i reparteix alegries. I està còmode amb el malbaratament, les promeses i tantes i tantes campanyes d’autobombo.

En paral·lel, no hi ha cap administració –i abunden– que es planti i eduqui en la virtut de no malbaratar. Exigir el que un no pot pagar és cosa de beguts, troneres i menors d’edat. ●