Herències acumulades

Demòcrates de Suècia, Germans d’Itàlia... Com se sol dir, políticament són els fills i els nets dels perdedors del 1945. Però la posició que pren el seu discurs resulta incomprensible si no es té en compte que es presenten en societat com els hereus dels vencedors de la guerra freda. La Segona Conferència del Nacionalconservadorisme organitzada per la Fundació Edmund Burke, que es va celebrar a Roma el febrer del 2020 i que va reunir, entre d’altres, Orbán, Maréchal, Abascal i Meloni, va voler posar en escena aquesta imatge. La conferència estava dedicada a Ronald Reagan i Joan Pau II.

Burke, l’autor de les Reflexions sobre la revolució francesa ( 1790), a qui se sol considerar el fundador del conservadorisme liberal, va ser un crític implacable de les idees de la Il·lustració i de la revolució que aquestes idees havien provocat, que, segons deia, exemplificava el que passa quan els ateus es converteixen en predicadors i els bojos en legisladors. Durant l’últim quart del segle XX, autors com Irving Kristol o Gertrude Himmelfarb, que van entendre la seva utilitat retòrica en la fustigació del progressisme en general, el van convertir en un dels clàssics de referència de la persuasió neoconservadora, que als anys vuitanta va trobar en Reagan i Joan Pau II els padrins més carismàtics. Quan, arribats els noranta, els neoconservadors van erigir l’expresident nord-americà i l’encara papa de Roma en les dues grans icones de la defensa triomfant del món lliure durant la guerra freda, Burke, Reagan, Woytila van passar a formar un pack. I, el 2020, aquest pack va arribar a Roma dins les maletes de Yoram Hazony, president la Fundació Burke, autor del catecisme nacionalconservador The virtue of nationalism, i Christopher DeMuth, president de la Conferència del Nacionalconservadorisme, que, entre el 1986 i el 2008, va ser president del més influent laboratori d’idees neocon, l’Enterprise Institute for Public Policy Research, i que ara és membre del Hudson Institute, un altra institució neoconservadora que es va singularitzar pel seu suport entusiasta a l’Administració Trump.

A diferència d’altres polítics assistents, Giorgia Meloni hi va fer un parlament, en què va elogiar com a principals artífexs del col·lapse del comunisme els personatges a què estava dedicada: Joan Pau II, a qui va batejar com el papa patriota, i Reagan, a qui va descriure, escombrant cap a casa, com un “enemic de les elits globalistes”. Per entendre l’aggiornamento de Meloni i de l’extrema dreta reciclada, cal recordar el tèrbol paper que els seus pares i avis polítics van interpretar en la guerra freda. I no perdre de vista la legitimació indirecta del feixisme que, en la lògica bipolar d’aquella guerra, va portar a terme la historiografia neoconservadora. El camí que porta del vell neoconservadorisme al nou nacionalconservadorisme és ple d’aliances subterrànies i racons desapercebuts.

Als anys vuitanta, la persuasió neoconservadora va trobar en Reagan i Joan Pau II els padrins més carismàtics