La Vanguardia (Català-1ª edició)
La promesa incomplerta de Sud-àfrica
Damon Galgut narra el canvi del seu país a través d’una família a ‘La promesa’, premi Booker
Són tres dècades de la difícil història d’una família blanca sud-africana amb les profundes transformacions del seu país com a teló de fons: apartheid, arribada de Mandela, canvi, corrupció, decepció... O potser és la història de Sud-àfrica amb una família com a vehicle, els Swart, grangers, a través de les seves morts i els seus més que peculiars funerals al llarg de tres dècades. En qualsevol cas, però, és la gran metàfora d’una promesa llargament incomplerta, tant a la família protagonista com al país. Una història titulada La promesa (Les Hores/Libros del Asteroide), que va aconseguir el premi Booker del 2021 i que ahir el seu autor, Damon Galgut (Pretòria, 1963), va presentar a Madrid.
Un Galgut pessimista sobre el present de Sud-àfrica: “Fa un temps es parlava del país arc de sant Martí i tothom se sentia feliç, ara es riurien de tu, el sentiment se n’ha anat, desafortunadament”, explica. I subratlla que l’actual president, Cyril Ramaphosa, intenta canviar els desastrosos anys de Jacob Zuma, “però té molts obstacles polítics, perquè molts s’hi oposen al seu propi partit i, a més, el seu acostament és lent: és un cavaller, però s’està enfrontant a gàngsters, i no hi pots negociar, no funciona així”.
Confessa, malgrat tot, que la primera idea per a La promesa no va ser parlar de Sud-àfrica, sinó la mateixa estructura de l’obra. “A hores d’ara em fascina el pas del
La promesa,
temps i estar acostant-me al final, tot i que espero que encara no sigui massa a prop. Vaig tenir una conversa amb un amic sobre els successius funerals de la seva família i em va semblar una manera interessant d’aproximar-me a una família, de mirar-ne tots els membres amb les lents del temps. Inicialment no pensava parlar sobre Sud-àfrica, però amb els llibres t’hi asseus durant
molt de temps i vaig veure que si ampliava la finestra podia mostrar el meu país, que també ha viscut grans canvis”. Fins i tot el títol, que ara sembla central, va arribar, diu, al final, tot i que en retrospectiva sembla el més just: “La promesa que la família fa a Salome és un afegit i neix de la història d’un altre amic, la mare del qual, quan va morir, va fer prometre que es donaria una terra a la dona negra que treballava per a ella. La família ho va prometre, no l’hi van donar i ell els ho recordava”.
En aquest sentit, diu que “un tema central per a la història sudafricana és la qüestió sobre qui posseeix la terra, qui la posseïa i qui la posseirà en el futur. Avui el partit més radical vol la devolució de la terra a la gent negra, cosa que implica que tots els blancs són estrangers i no els pertany. Si passés, se n’anirien i hi hauria una implosió econòmica”. Seria la cirereta en un país on, assenyala, “la infraestructura en gairebé cada camp s’està ensorrant, hi ha apagades de sis a vuit hores cada dia. El servei ferroviari està col·lapsat. I les carreteres. Tenim un problema greu ara mateix”.
A la novel·la, de fet, el país evoluciona de l’esperança a la desesperació. “No faig una anàlisi política dècada a dècada com Nadine Gordimer hauria fet, intento transmetre un sentiment, un gust d’aquests quatre moments. I si ho fas amb precisió, és clar que la trajectòria del país va cap avall. Hi havia un enorme potencial als noranta i gran voluntat per part
“L’actual president de Sud-àfrica és un cavaller, però s’està enfrontant a gàngsters”, diu Galgut
de molts sud-africans per fer un nou país i que funcionés. Els polítics han fallat. Governa el Congrés Nacional Africà, un partit tan poderós que no podia perdre. Van tenir la possibilitat de canviar el país, però hi va haver una enorme corrupció i incompetència”. I més greu, afegeix, “Sudàfrica encara no ha après a viure junta. Als noranta hi havia voluntat de superar les divisions racials. Però si el poder polític va canviar de mans, l’econòmic no. Avui les noves barreres són de classe, que segueixen molt les racials. Hi ha interaccions dins les classes, però no pas fora d’elles. I la majoria de la gent és classe treballadora o desposseïda, i la majoria d’ells, negres. Fa falta un canvi econòmic fonamental perquè n’hi hagi un de social, però no hi ha cap pla”. ●