La Vanguardia (Català-1ª edició)
Protagonista del musical de Sondheim
Jordi Bosch
Stephen Sondheim, amb text de Burt Shevelove i Larry Gelbart, va estrenar Golfus de Roma a Broadway el 1962. L’any passat va fer temporada a Madrid amb Carlos Latre, i ara, protagonitzada per Jordi Bosch i en versió catalana, arriba al Paral·lel de Barcelona, al teatre Condal, amb producció de Focus i el Festival de Mèrida, on es va estrenar. La direcció és de Daniel Anglès, que n’ha fet l’adaptació al món dels pallassos amb Marc Gómez. Bosch, un dels actors més polivalents de l’escena catalana, es posa al capdavant d’aquesta troupe esbojarrada, on també destaca Mercè Martínez, per explicar al públic que “alguna cosa divertida va passar anant cap al fòrum”, com diu el títol del musical en anglès.
Com es pren el repte de protagonitzar Golfus de Roma?
Són d’aquells títols que sempre els tens allà, als que ens agrada aquest món del musical... i el món de la ximpleria. Vaig tenir la sort de fer Spamalot, que era una animalada incommensurable, i quan em van oferir aquest paper, vaig pensar: “Benvingut!”.
Demana molta exigència física?
Demana molta energia i vitalitat, i s’ha d’anar amb compte perquè ja tinc una edat. Però és un material tan bonic, que no podia dir que no. Em recorda els vodevils que tenen moltes entrades i sortides, armaris que es tanquen, portes que s’obren... Es va enredant a base de bé i al final, quan està tot ben enredat, ho arreglem en un pim-pam i aquí no ha passat res, perquè hem vingut a passar una bona estona.
Com se sent amb el personatge que en aquest cas és un pallasso?
Molt bé, perquè és de la meva corda i té aquesta cosa animal de sortir a fer el trapella. Té elements de l’arlequí, de la commedia dell’arte, de gran vodevil.
I amb música de Sondheim.
La música és espectacular. Realment Sondheim estava dotat per donar-nos una música teatral. No és només la melodia, perquè el que ell vol és explicar-nos una història. I se n’ha de saber molt per fer el que fa ell.
Ha dit que el personatge és de la seva corda, però també ha fet papers dramàtics, com Final de partida, de Beckett, la temporada passada.
Admiro molt els pallassos perquè darrere hi ha una tècnica molt treballada, no és només fer el gra
Golfus de Roma
ciós. I sempre hi ha el joc del teatre. L’avantatge de ser del món de la interpretació és aquest ventall que ara et permet tocar una corda i ara una altra. Intentem tocar-les totes i a vegades una no et surt tan bé com una altra, esclar.
S’hi encara diferent?
Al drama hi ha una profunditat. I si sempre fas drama, llavors et falta la lleugeresa de la comèdia, i els ritmes diferents.
També ha fet cinema i sèries de televisió. On es troba més a gust?
A tot arreu. El teatre el que té és que al final el domines tu, i quan fas imatge, no. Tu hi poses la cara i ells manipulen el resultat final. També s’enriqueixen l’un de l’altre, no cal dir-ho.
Però a Golfus de Roma vostè sí que ho domina tot, oi?
[Riu a cor què vols] La producció és molt potent, amb la música en directe, 26 intèrprets... Golfus de Roma necessita una màquina potent i aquí hi és.
Com n’explicaria l’argument?
És una història senzilla, on li prometen a un esclau que li donaran la llibertat si ajuda a aconseguir una cosa, però entremig passen un munt de situacions que ho emboliquen tot. En el nostre muntatge, incorporem una companyia de pallassos que són els que expliquen aquesta història.
I l’han adaptada a la seva manera de fer?
No, tot i que cadascú la fem a la nostra manera. Carlos Latre incorporava imitacions, esclar, i m’imagino que Gurruchaga, en el seu moment, devia fer aquella interpretació tan seva. Jo m’inspiro més en la commedia dell’arte.
Què li diria a la gent perquè vingui a veure’l?
Cal anar al teatre, a tot el teatre, perquè és un mirall de nosaltres mateixos, perquè l’ànima respira, perquè necessitem veure que no estem sols quan riem o quan ens emocionem. ●
Un paper de pes “Demana molta energia i vitalitat, i s’ha d’anar amb compte perquè ja tinc una edat”