La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’ànec assassí
En què pensa la gent quan pensa en Erling Håland? Jo penso en sèries de televisió en què gegants decapiten dracs. Penso en un monstre creat una nit de llampecs i trons en un castell de Transsilvània. Penso que no he vist mai un jugador de futbol així.
“¿De qué planeta viniste?”, li preguntaven a Maradona. La pregunta per a Håland seria “En quina cova polar et van concebre?” o “En quin laboratori et van fabricar?”.
Heu vist el noruec, suposo. Sabeu a qui em refereixo. Ni posant per a una foto se’l veu com a humà del tot. Ros, 1,95 m, noranta quilos de pur múscul i una cara, com va proposar el meu fill, que recorda un d’aquells aneguets de goma grocs, els que floten a les banyeres, amb el bec vermell. Com si al Dr. Frankenstein viking que el va crear no li hagués sortit tan perfecte com hauria volgut.
Fora d’això, el científic que el va fer carn no va fracassar. La consigna que li van donar va ser “inventa’m el golejador perfecte”, i ara en veiem el resultat. Als 22 anys ha marcat 149 gols com a professional. Des del debut al Manchester City el 7 d’agost ja són 14, a un ritme d’un gol per hora.
És una arma letal: més alt, més fort, més ràpid que qualsevol altre futbolista. De vegades el veig dins l’àrea lluitant amb un central maldestre i penso “això no és just, això no és fair play, això no s’hauria de permetre”. “Per què no juga amb gent de la seva mida?”, em pregunto. Fins que m’adono que exemplars com Håland existeixen res més que en la imaginació dels que van portar les obres de Tolkien al cinema, els orcs del Senyor dels anells, només vulnerables a les destrals o als arcs i fletxes, recursos encara no permesos per la FIFA.
Håland té cap debilitat? Bé, podríem dir que no fa res més enllà de golejar. O gairebé res: no acostuma a tocar la pilota més de 15 vegades per partit. Ah, i no va gaire bé de cap, malgrat l’alçada. És curiós, això. Un petit error de fàbrica. Però no hi fa res. Quan li arriba una pilota alta, en comptes de tocar-la amb el cap executa un salt a l’estil Bruce Lee (o Johan Cruyff) i la fot amb el peu, com es va veure fa un parell de setmanes amb el City contra el seu anterior equip, el Borussia Dortmund. Millor que continuï així, perquè si a sobre aprengués a marcar de cap, ja podem plegar.
Algun altre defecte? El seu anglès és millorable. El noruec mitjà parla un an
En quina cova polar et van concebre, Håland? En quin laboratori et van fabricar?
glès molt més pulcre que l’anglès mitjà, però Håland només domina l’idioma al nivell del típic futbolista de les illes, amb limitat vocabulari i reduïda sensibilitat gramatical.
El sorprenent és que el monstre sembla un bon paio, simpàtic, com si fos un invent més del jove Frankenstein de la comèdia de Mel Brooks que del clàssic Frankenstein de les pel·lícules d’horror en blanc i negre. Ha sigut vist empenyent el carretó pels supermercats de Manchester, a l’estil Marcelo Bielsa. I hi va haver un detall durant un entrenament fa un parell de setmanes que va cridar l’atenció a les xarxes socials.
Mentre els altres jugadors del City llançaven les dessuadores a terra perquè les arreplegues l’assistent, Håland li va lliurar a la mà, ja plegada.
Té rival, Håland? Sí, un. El també simpàtic Robert Lewandowski, el que també carrega una sobredosi al cos de la substància química coneguda com a “olfacte golejador”. El polonès suma onze gols aquesta temporada per al Barcelona, només tres menys que el noruec. Tots dos van iniciar un duel a la Bundesliga quan Håland tenia 19 anys, i el polonès, 31. Lewandowski el va guanyar. Va marcar més gols per al Bayern Munic que Håland per al Borussia.
La diferència ara és que és el noruec el que juga amb el millor equip. El Barça promet, però el City és una màquina afinada. L’altra diferència és que Lewandowski, als 34 anys, té els dies comptats com a futbolista. A Håland l’espera més d’una dècada per continuar atemorint les defenses angleses i europees. Instruït al City pel millor entrenador del món, acompanyat al camp per Kevin de Bruyne, el mag de les assistències, i per jugadors com Phil Foden o Bernardo Silva, que no deixen de llançar-li pilotes làser a l’àrea, l’alarmant per a la resta del món del futbol és que la bèstia dels fiords encara no ha acabat de créixer. ●
L’espera més d’una dècada per continuar atemorint les defenses angleses i europees