Meloni: fera domesticada?

Una part de l’elit política i tecnocràtica de Brussel·les, la que, de fet, porta les regnes de la governabilitat europea, sembla que no tem la victòria de l’extrema dreta a Itàlia. Ja fa setmanes que asseguren discretament que la líder de Germans d’Itàlia i guanyadora dels comicis de diumenge, “Giorgia Meloni, està domesticada”, és a dir, que ja hauria acceptat respectar les que es consideren regles bàsiques de la zona euro. El Partit Popular Europeu (PPE), el primer grup de l’eurocambra, va beneir l’aliança del seu soci més enllà dels Alps, la Forza Italia de Silvio Berlusconi, amb la neofeixista que al final ha aconseguit la primera posició. Primer símptoma que l’establishment europeu no ho veia igual que bona part de la ciutadania europea. Està en marxa un experiment social que juga amb foc?

Tampoc no hi ha hagut l’anticipada reacció dels mercats i els inversors contra la victòria de l’extrema dreta. Almenys, de moment. Ahir, dia de triomf de la líder d’extrema dreta, les borses no es van immutar, i l’indicador més directe de l’estat d’ànim inversor sobre la tercera economia de l’euro, la sempre pertorbadora prima de risc –el sobrecost en termes d’interès del seu deute respecte a la considerada més solvent i segura, la d’Alemanya–, va continuar baixant igual que l’última jornada hàbil prèvia al vot. Els gestors dels diners globals no veuen motiu d’inquietud en l’històric avanç de la líder amb arrels mussolinianes.

Itàlia ja fa molt temps que és la principal preocupació econòmica de la Unió Europea. Per això, l’italià Mario Draghi va arribar a presidir el Banc Central Europeu (BCE) a canvi de la dimissió forçosa (2011) de Berlusconi del seu càrrec com a primer ministre, decisió que va adoptar després que el banc de l’euro el deixés estirat a la lona permetent una incontrolada pujada dels tipus d’interès del seu deute. I per això, més una quota addicional corresponent als problemes espanyols, Angela Merkel, cancellera alemanya llavors en l’apogeu de la seva hegemonia a Europa, va deixar a Draghi posar en marxa la compra massiva de deute i una expansió monetària sense parió. Per la mateixa causa, l’actual presidenta del BCE, la francesa Christine Lagarde, contra la seva intenció inicial, ha hagut de crear un nou programa de compres per apaivagar la prima de risc italiana... i l’espanyola.

El problema és que de vegades els discursos teòrics i la realitat caminen per vies divergents. Segons el relat que s’ha construït durant les més de dues dècades d’euro, l’alt nivell del deute públic italià, 153% del que l’economia produeix en un any complet, el PIB, és el principal problema del país. Aquest seria l’origen del seu declivi, del seu baix creixement i, en un bucle, de la seva necessitat de recórrer a nou endeutament per finançar la despesa pública.

En aquesta lectura de creixement raquític i augment del deute, la solvència del país estaria en qüestió. En conseqüència, qualsevol alteració del seu escenari polític, o rumor més irrellevant sobre la salut de la seva banca, provoca esgarrifances entre els inversors. Reacció? Desbocades pujades de la prima de risc, tret d’intervenció urgent del BCE.

Però hi ha lectures alternatives. La decadència italiana també podria ser congènita amb el naixement de l’euro, moment des del qual la seva riquesa va iniciar un descens en picat comparat sobretot amb Alemanya, en menor mesura França. Malgrat la seva mala fama, Itàlia ha estat el soci de l’eurozona que més ha ajustat els seus comptes públics els últims anys. També el que ha patit una caiguda més gran dels salaris, veritable causa del seu baix rendiment econòmic, via caiguda de la demanda interna. Aquest és el diagnòstic d’economistes com Philipp Heimberger, de l’Institut d’Estudis Econòmics Internacionals de Viena.

Caldria sondejar sobretot per aquí les causes de la desafecció europeista d’una part rellevant de la població italiana i la seva deriva populista, posada ara de manifest. De moment, la resposta dels dirigents europeus sembla que té més a veure amb perillosos experiments socials i polítics que amb la recerca de respostes i solucions alternatives realistes.

Brussel·les respon al mal italià amb un perillós experiment social