La Vanguardia (Català-1ª edició)
La vella guàrdia de la Lliga es rebel·la contra Salvini pel daltabaix electoral
Meloni no vol que creï problemes i vol impedir que sigui ministre de l’Interior
El 2019 Matteo Salvini era l’home de moda a Itàlia. Tenia un 38% de vots als sondejos mentre feia la vida impossible als vaixells humanitaris i es movia al ritme de l’himne nacional italià amb un mojito a la mà en un famós xiringuito de Milano Marittima. Tres anys després, està sent processat pel seu propi partit després que una dona, Giorgia Meloni, l’hagi avançat fins i tot als feus històrics de la Lliga Nord.
Fins i tot a Pontida, la capital mitològica de la imaginària Padània, Germans d’Itàlia ha rebut més vots que la Lliga a les eleccions de diumenge. El partit ultradretà va obtenir el 2019 un 34% dels vots a les europees. Ara, no ha arribat ni a un 9%. Les conseqüències són doloroses per a la identitat de la Lliga: el fundador del partit, Umberto Bossi, s’ha quedat per primera vegada fora del Parlament.
La rebel·lió al partit no s’ha fet esperar. Roberto Maroni, predecessor de Salvini, va ser el primer que li va donar l’estocada. “Es parla d’un congrés extraordinari de la Lliga. És necessari. Jo sabria qui triar com a nou secretari, però no dono noms”, va escriure.
Poques hores després, Salvini va ser forçat a tancar-se durant més de tres hores a la seu de la Lliga a Milà amb els barons regionals, els poderosos governadors que gestionen la locomotora industrial d’Itàlia: Attilio Fontana (Llombardia), Luca Zaia (Vèneto), Massimiliano Fedriga (Friül-Venècia Júlia) i Maurizio Fugatti (Trento). També hi havia el ministre de Desenvolupament Econòmic, Giancarlo Giorgetti, un home discret que representa l’ànima governamental de l’antiga Lliga i que va ser qui el va convèncer d’entrar a l’Executiu de Mario Draghi.
Tots ja havien anticipat que la patacada seria important i li advertien que era imperatiu que la Lliga tornés a dirigir-se exclusivament al nord del país. El candidat no els va escoltar i va continuar parlant de retirar les sancions a Moscou. Malgrat que després de la reunió es van esforçar a remarcar que el seu càrrec no està en discussió, la realitat és que el veuen com l’únic responsable pels seus rampells i la seva hiperactivitat mediàtica.
Apartar-lo no serà tan fàcil. Al final, va ser ell qui va recollir una formació a trossos el 2013 –quan estava en un 4% de vots– i la va reconvertir en un producte populista d’abast nacional. La intuïció no li va fallar: sabia que la qüestió migratòria i l’euroescepticisme serien un graner de vots. Llavors als governadors del nord no els va quedar més remei que haver de callar, perquè guanyava.
Però ara que ja no, no s’aturaran. És possible que la caiguda no sigui immediata, sinó que esperin que surti nou escàndol –potser relacionat amb Rússia– per clavar-li la punyalada final.
A Roma, després de descansar en família i “rebaixar tensions” al gimnàs, Meloni ha començat unes negociacions discretes per decidir la composició del pròxim govern italià, el més de dretes des de la Segona Guerra Mundial. Ja se sent primera ministra i no vol perdre ni un minut perquè l’executiu es posi en marxa. No serà una cosa immediata. Primer s’han de reunir les Cambres (el 13 d’octubre), elegir els seus presidents i començar les consultes amb el president Sergio Mattarella. La seva intenció és
La guanyadora de les eleccions treballa discretament en el disseny d’un executiu que calmi Brussel·les
jurar el càrrec abans del novembre i que la transició sigui plàcida.
El primer que ha de fer Meloni és resoldre el problema Salvini, que podria posar en qüestió la seva nova faceta institucional. Està determinada a impedir que torni a ser ministre de l’Interior, com ell volia, per no donar-li una plataforma mediàtica que li causaria problemes amb Brussel·les. A més, Mattarella –que té poder de veto sobre els ministres– podria tenir-hi objeccions pel fet que el lliguista estigui sent processat per haver bloquejat l’Open Arms. Meloni vol evitar qualsevol tensió amb el cap d’Estat, a qui, assegura el seu entorn, vol incloure al procés de selecció de carteres. Les cròniques periodístiques italianes parlen d’una trucada amb Mario Draghi en què li hauria demanat que convenci Fabio Panetta, membre del consell executiu del Banc Central Europeu, d’acceptar ser el seu ministre d’Economia. Si ho fes, seria una manera de calmar Brussel·les. Draghi no se n’aniria del tot. ●