La política de l’obscè

Giorgia Meloni mira a la càmera de TikTok aguantant dos melons a l’altura dels pits, pica l’ullet i pronuncia: “25 de setembre. Està tot dit”. Tot dit, no admet preguntes ni dubtes, la imatge conté la veritat del missatge: “Mira’m, tinc el que cal tenir, ara et toca a tu –italià patriota– fer el que has de fer!”.

Vivim en una societat profundament exhibicionista i voyeur en què les xarxes socials són l’aparador privilegiat d’aquesta pulsió per la mirada i en què l’obscè (el que cau fora de l’escena) s’enalteix com la veritat autèntica, sense màscara ni vel. Freud assenyalava la vergonya i el pudor com a dics contra el pulsional, maneres de tractar el que no pot ser mostrat, no perquè estigui prohibit per alguna norma moral, simplement perquè és impossible mostrar el que no hi ha. No hi ha la veritat última i definitiva sobre les relacions sexuals –el manual perfecte sobre el que convindria fer per assolir una sexualitat plena i harmònica– i per això quan parlem de sexe sempre introduïm algun vel (uns més que d’altres, sens dubte) que cobreixi aquesta absència i ens eviti la trobada directa i angoixant amb el buit. Aquesta és la diferència entre l’erotisme –que envolta l’afer tornant-lo desitjable– de la pornografia, que el mostra a cel obert, sense pudor. D’aquí venen les diferents conseqüències en la iniciació sexual i en els lligams socials quan es conserven les aparences –i això alimenta el desig– o quan es prova d’esborrar-ne la falta amb tota mena de fetitxes i exercicis malabars. El porno és connatural amb l’avorriment, el cansament i la cosificació de l’altre (incloent-hi la violència sàdica), mentre que l’erotisme deixa obert el desenllaç i no suprimeix l’altre com a partenaire diferenciat.

La mirada de Meloni és desvergonyida, imperativa i desafiadora. El seu “tot dit” mostra com ella desconfia de qualsevol paraula (l’amor es nodreix bàsicament de paraules) i apel·la als atributs fàl·lics com a raó última. Hi ha dades en la seva història personal –explicats per ella a la seva autobiografia Io sono Giorgia– que avalen aquesta desconfiança en un pare absent que l’abandona precoçment sense servir-li d’ajuda davant els episodis d’assetjament escolar que va patir. El seu desafiament és a tots els polítics xerraires que dimiteixen de la condició de protectors dels més vulnerables. Ella hi serà per ells, no deixarà orfes en el seu moviment fraternal: Germans d’Itàlia.

El pare, figura que garantia el pudor i la culpa –vetllant de pas el seu costat abusador–, està eclipsat (ni Berlusconi ni Salvini servirien per a aquest paper). És l’hora de treure a escena l’obscè.

“Mira’m, tinc el que cal tenir, ara et toca a tu –italià patriota– fer el que has de fer!”