La Vanguardia (Català-1ª edició)
Keir Starmer promet desfer el greuge econòmic dels ‘tories’
El líder laborista monopolitza el centre després del gir a la dreta dels conservadors
1945, 1964, 1997... No són els números d’una de primitiva ni la clau per obrir la caixa forta de l’armari, sinó les dates concretes d’un canvi de cicle polític al Regne Unit, de conservador a laborista. Els anys en què Clement Atlee, Harold Wilson i Tony Blair van trucar al timbre de Downing Street, i els britànics –un poble essencialment conservador– els van obrir la porta. Keir Starmer confia a afegir el seu nom a aquesta llista, i completar la fórmula guanyadora amb les xifres del 2024.
El Labour va concloure ahir la seva conferència anual a Liverpool en un clima no ja d’optimisme sinó gairebé d’eufòria, amb una enquesta de YouGov que li donava una davantera de disset punts en intenció de vot, l’avantatge més gran en dues dècades i que es traduiria en una clara majoria absoluta. Encara és una mica aviat per cantar victòria, però qui ho hauria dit després de la victòria de Boris Johnson al desembre del 2019 –fa menys de tres anys–, quan el partit va patir el pitjor daltabaix des del 1935. En aquell moment, l’anàlisi generalitzada va ser que els tories havien aconseguit reinventar-se amb el Brexit i la captura de votants de classe obrera, i que el centreesquerra necessitaria almenys deu anys per ser competitiu.
Però si una setmana és una eternitat en política, com deia Wilson, encara no és més tres anys, i des d’aquell 12 de desembre del 2019 han passat moltes coses (en política i economia, poques bones). Johnson s’ha autodestruït, Putin ha portat la guerra a Europa, les cadenes de subministraments s’han trencat, el preu de l’energia s’ha enfilat als núvols, la inflació és la més alta en diverses generacions, una lliura val gairebé el mateix que un dòlar, i el Partit Conservador s’ha convertit en una espècie de culte al Brexit i el neoliberalisme més radical.
El laborisme, un moviment d’origen sindical amb més vocació d’oposició que de govern, va estar-se al comandament des del 1997 fins al nou mil·lenni, ocupant el centre de la política britànica (la tercera via de Blair). Tanmateix, després de perdre el poder, va fer un gir al socialisme tradicional amb Jeremy Corbyn que va espantar molts votants. Keir Starmer va corregir el rumb cap al centreesquerra, descontaminant la marca, combatent l’antisemitisme, traient toxines i purgant els seus predecessors. Boris Johnson li va complicar la vida, és cert, amb el seu peculiar còctel de guerra cultural de dretes i economia amb tocs socialdemòcrates d’Estat gran, més impostos i inversions en infraestructures per igualar el país i apel·lar a l’electorat de classe treballadora que hi havia confiat. Però ara Truss ha apostat totes les joies de la família al casino neoliberal.
Es diu que són els governs els que perden les eleccions més que l’oposició la que les guanya, i Starmer ja hi comptava, per girar la truita al gener del 2024. Però ara més que mai. L’aposta de Truss i el seu ministre d’economia, Kwasi Kwarteng, pel creixement econòmic a qualsevol preu és tan alta, que el Labour s’ha convertit gairebé en un espectador. O bé els seus enemics han trobat el Sant Greal, i el pla serà tan exitós que es convertirà en un model universal de referència (i no hi haurà qui els tregui del poder), o bé s’estavellaran (com prediuen molts economistes) i llavors el Labour només haurà de ser en el lloc adequat per rebre la torxa.
“L’estratègia dels conservadors –reducció d’impostos i de les bonificacions als banquers– no és només suïcida sinó immoral. Han perdut completament el control de l’economia i la confiança dels mercats, només cal veure la caiguda de la lliura; el que estem presenciant aquests dies és una cosa sense precedents”, va afirmar Starmer en el discurs de clausura del congrés. Va oferir com a alternativa la creació d’una gran empresa pública d’energies renovables per crear ocupació i fomentar un creixement sostenible, reestablir el tipus del 45% per a les fortunes més grans, construir habitatge accessible perquè un 70% dels britànics siguin propietaris i reforçar les files de la sanitat pública amb estudiants de medicina. Cap aliança amb els nacionalistes escocesos, i cap intenció de desfer o suavitzar el Brexit (“el que cal fer és que funcioni”). Cap tela de grans dimensions per gestionar el declivi crònic del país, simplement unes quantes pinzellades, per estar a punt quan s’obrin de bat a bat les portes del 10 de Downing Street si Truss es queda sense fitxes al casino.
Els conservadors se n’han anat tant a la dreta que han deixat una autopista que va des del centre fins a l’esquerra del panorama polític. “L’objectiu del creixement està molt bé –va dir– i el compartim, però la línia divisòria és qui el paga. Els multimilionaris o les classes mitjanes i treballadores? Les empreses energètiques amb els seus descomunals beneficis o les famílies?”.
El Labour, fa tres anys enfonsat en la misèria, creu que torna a tocar el poder. Quan el va assolir el 1964, el nou ministre d’Economia es va trobar al seu despatx una nota del seu predecessor, Reggie Maudling, que deia: “Ho sento, col·lega, però no hi ha diners”. ●
L’última enquesta dona 17 punts d’avantatge al Labour, el més gran des que Blair era primer ministre
formar de l’hospitalització, sinó que va replicar amb un enfilall d’amenaces i ofenses a la seva casta. Va accedir, això sí, a pagar –en dues tandes– una part de les despeses hospitalàries: 40.000 rupies, uns 500 euros. El pacient va ser portat d’un hospital a un altre, per motius no aclarits, i quan els diners es van acabar la família se’l va emportar encara convalescent a casa i va posar una denúncia contra el mestre. Quan la policia, dissabte, va veure el mal estat en què estava, va insistir a traslladarlo novament a un hospital –en ambulància– on va morir. ●