La Vanguardia (Català-1ª edició)
Seqüeles del 2017
sortida amb què s’haurien d’estudiar si es marquen, per exemple, a partir de quan es pot demanar fer una consulta, quins percentatges de participació perquè l’hipotètic referèndum fos validat o qui estaria cridat a les urnes.
La idea no va entusiasmar ni JxCat ni la CUP, però tampoc el PSC i els comuns, als qui pretenien arrossegar per fer viable un referèndum. Aquests últims, paradoxalment, no s’hi van avenir malgrat que van portar al Parlament el 2018 una proposta de “pacte de claredat”. Va caure en sac foradat amb el vot en contra de Junts i la CUP. Només ERC la va secundar. “Benvinguts, però ens vau dir que era una pantalla passada”, va dir ahir Jéssica Albiach, líder d’En Comú Podem.
Sigui com sigui, la idea de l’“acord de claredat” passa de moment per marcar les regles de joc amb la implicació d’experts, juristes, partits polítics i societat civil. Però la seva materialització està per definir. Aragonès estudia totes les opcions, tot i que podria desembocar en un nou pacte nacional per a l’autodeterminació, i no tant en la cristal·lització d’una llei, com la creada al Canadà després del referèndum quebequès del 1995, que va fixar les condicions per a futures consultes.
Aquesta proposta tindria una primera fase que quedaria al marge de la taula de diàleg i en què l’independentisme emprendria un doble procés d’acumulació de forces. D’una banda, aplegant el màxim de suports i consensos possibles dins de la societat catalana, i d’altra banda, obtenint suport internacional.
Amb aquestes dues peces completades, el president de la Generalitat proposa, llavors sí, plantejar aquest “acord de claredat” cara a cara a l’Estat en el marc de la taula de diàleg. Aragonès no ha marcat terminis per a tot això.
Abans d’arribar al Parlament en va informar succintament el PSC, Junts, la CUP i els comuns. Sabia que els socialistes s’hi negarien. De fet, el Govern de Pedro Sánchez des de Madrid va donar un cop de porta a la proposta de seguida, pocs minuts després. Els socialistes catalans, també. “No hi estic d’acord, no resol res i és un déjà-vu”, va dir Salvador Illa.
La resposta del president va venir rescatant l’hemeroteca. El 2016 Miquel Iceta, llavors primer secretari del PSC, va formular la mateixa iniciativa per provar de desentortolligar el procés. “No és tan dolenta si la defensava el PSC (...) Com és que pactar les condicions amb l’Estat era possible segons el PSC quan hi havia majoria absoluta del PP i ara no ho és?”, va respondre Aragonès a Illa. ●
La Moncloa estava al cas del contingut de la proposta que ahir va fer Pere Aragonès d’assolir un “acord de claredat” a la canadenca que defineixi les regles de joc (com i quan) d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. El contingut de la declaració no va provocar cap inquietud entre els col·laboradors de Pedro Sánchez, que van interpretar la proposta com a part del galimaties inacabable en què estan sumits els partits independentistes, però que no canvia substancialment la situació actual.
De fet, la comunicació prèvia a la Moncloa és un indicador de la fluïdesa de les relacions entre ERC i el Govern central. Cap dels dos no està disposat a llançar per la borda un terreny de joc que ha costat gairebé cinc anys de desplegar i que els proporciona temps, un bé molt preuat en política: temps per consolidar-se com a president, en el cas d’Aragonès, sense sucumbir als sotracs que van viure anteriors governs independentistes i, per a Sánchez, temps per presentar-se a les pròximes eleccions generals sense ensurts en aquest flanc, que podrien ser utilitzats a fons per la dreta.
La proposta d’Aragonès és una tornada al passat. És el reconeixement implícit d’una rectificació que es produeix de manera gradual des del 2017. Una rectificació dels mètodes, com és obvi, no de les finalitats. És el retorn al discurs del “dret a decidir”, que va aconseguir una acceptació més gran en la societat catalana i entre els seus representants polítics. A allò que, com li va recordar Jéssica Albiach (comuns), fa un temps deien que era “una pantalla passada”, i que ara torna al llenguatge d’ERC. És l’admissió que la via unilateral no està sobre la taula avui dia.
Però sobretot és la fórmula d’ERC per desempallegar-se de la soga del “tenim pressa” o de tuteles externes com la de l’“Estat major”, que al seu dia va empènyer el Govern a prendre decisions de les quals els seus membres no estaven convençuts. Buscar suports a Catalunya per a un “acord de claredat” requereix temps. I convèncer el Govern central de la seva conveniència pot ser etern. Si a més es tracta de copiar la via canadenca, la llei de Claredat sobre el referèndum del Québec no només va requerir un acord amb el go
Toni Batllori vern d’aquest Estat, sinó que es va aprovar al Parlament federal.
Els republicans saben que la majoria de la societat catalana té ara altres urgències a atendre i que la mobilització independentista, encara que latent, ha passat a un segon pla. Mentre això sigui així, ERC no es llançarà a cap aventura a costa de posar en risc la presidència de la Generalitat. Per això, els republicans volen esprémer al màxim la taula de diàleg amb Sánchez per abordar el que considera peremptori: “aconseguir els efectes d’una amnistia”, en paraules d’Aragonès, que, en un altre exercici de pragmatisme, ja no parla d’aconseguir l’amnistia directament, sinó un resultat equivalent. La prioritat és que Sánchez utilitzi tots els instruments al seu abast perquè els afectats pel procés pendents de judici en surtin com més ben parats millor.
Aragonès va destinar més temps del seu discurs a l’obra de govern que al procés, conscient que això és el que està de debò en dubte, que és aquesta la palanca que pot fer que ERC consolidi la seva hegemonia o la perdi. Però cinc anys després de l’1-O i la declaració d’independència fallida, el procés continua en fase d’aterratge. I els seus efectes continuen marcant la política catalana. Les conseqüències es deixen sentir en un govern que pot acabar funcionant com si fossin dos si Junts entra en una dinàmica de marcar perfil propi, com té previst.
Junts es resisteix a desprendre’s de la nostàlgia per un moment d’excepcionalitat que no és l’actual. També Ciutadans enyora la retòrica del passat. A la política catalana li continuen pesant els esdeveniments del 2017. Laura Borràs, presidenta del Parlament suspesa de les seves funcions i processada per presumpte frau, es mirava el debat ahir des de la tribuna de convidats mentre una cadira buida a la Mesa de la Cambra evidenciava l’anòmala situació que, a tall de metàfora, viu la institució que representa tots els catalans. ●
Junts amenaça amb reclamar una qüestió de confiança; la CUP l’exigeix per abans d’acabar el 2022
El cap del Govern no aconsegueix arrossegar per ara cap dels partits sobiranistes ni el PSC
La Moncloa estava al cas de la proposta ‘canadenca’ d’Aragonès