Autonomisme o bloqueig

Més enllà d’eufemismes i figures retòriques, la divisió de l’independentisme català segurament es pot resumir en un debat entre els que creuen que és millor tenir les institucions de l’autogovern en funcionament i els que consideren que és necessari utilitzar-les per bloquejar qualsevol reforma que es pugui. O, cosa que és el mateix, la principal divisió de l’independentisme es dona entre els qui creuen que l’independentisme només pot triomfar fent inviable la situació de Catalunya per a l’Estat, i els qui creuen que el com pitjor millor és una estratègia que no va funcionar el 2017 i que, per tant, cal aprofitar les institucions que es tenen per aconseguir millores, ja sigui per convèncer més ciutadans o, simplement, per assegurar-se que el país funciona mentre es busquen escenaris més favorables.

En aquest dilema, inevitable després del sisme del 2017, fa anys que ERC consolida una aposta per la primera via. Una aposta que es va visualitzar clarament en el discurs inicial de Pere Aragonès en el debat de política general. Un discurs ple de mencions a l’obra de govern i com ha aconseguit millores per a l’economia catalana, i de reconeixements als esforços fets en cooperació amb altres institucions, ja fossin altres comunitats o altres nivells de govern com per exemple la Unió Europea. Fins i tot congratulant-se pels esforços fets per pactar més enllà de les forces independentistes per impulsar certes reformes i desbloquejar institucions. Hi va haver, és cert, algunes mencions a la falta d’eines per la falta de sobirania, però, sens dubte, el focus del primer discurs no va ser en aquest punt. No és casualitat que comencés amb una menció a Itàlia i la seva lliçó que, si les institucions no funcionen, triomfen les posicions reaccionàries.

Tot i això, aquesta estratègia del líder del Govern no implica, en cap cas, un canvi en la coalició que governa el país. El projecte que cal impulsar continua sent, primordialment, un de basat en l’eix nacional. Una cosa que es va entreveure no només en la seva proposta d’acord de Claredat, sinó també en el posterior intercanvi amb Salvador Illa. Un debat en el qual sí que van aparèixer diversos retrets a la falta de capacitat d’actuació de la Generalitat i la pobra actitud del Govern central a l’hora de delegar eines.

I és que Aragonès es troba en la paradoxal situació de coincidir més amb els seus socis de govern que amb el cap de l’oposició en la seva visió per al futur de Catalunya i els objectius a aconseguir, com és normal; però, alhora, de coincidir més amb el líder de l’oposició que amb els seus socis en la seva visió sobre com cal

Aragonès coincideix més amb Illa que amb els seus socis sobre com cal fer política

fer política i sobre quines eines funcionen. Una cosa que podria generar un ric debat d’idees, com el que hi va haver en matèria d’energia, política social o política industrial, però que implica, també, una amenaça constant fruit d’un govern inestable i un no tan productiu debat en l’eix territorial.