La meva mare i la reina d’Anglaterra

Entendre la relació dels britànics i la seva monarquia és, per a un estranger, tan difícil com veureli la gràcia al criquet. Als anys setanta i vuitanta la meva àvia anglesa i les seves amigues seguien el dia a dia de la reina amb el mateix interès amb què molts segueixen La isla de las tentaciones, però amb un gran respecte. En la generació de la meva mare, que també era anglesa, la devoció a la monarquia continuava i, de fet, l’únic activisme polític que recordo de la meva mare va ser penjar la Union Jack pel jubileu de la reina. A casa, els casaments i els naixements reials causaven paràlisi i expectació, i els escàndols, vergonya i estranyesa. Veient les cues de 24 hores per retre homenatge al taüt de la reina, es pot comprovar que les noves generacions també adoren la seva monarquia.

Tot això té més sentit si ens submergim en la cultura i la història del Regne Unit. Fa 330 anys ininterromputs que els reis no gestionen el regne però que simbolitzen tota la seva glòria. Recordem que aquest fet és rellevant per als britànics, ja que des d’aleshores han guanyat gairebé totes les guerres en què han lluitat, incloent-hi les guerres napoleòniques i les dues guerres mundials, van protagonitzar la revolució industrial i van provocar l’adveniment del parlamentarisme. Molt pocs països tenen un currículum així. Tot això ha generat una acumulació simbòlica incomparable malgrat errors i vergonyes passades.

L’adoració monàrquica, a més, ha estat fortificada amb la figura de la reina Elisabet II. En els setanta anys de regnat la reina no va concedir mai una entrevista, no va parlar de les seves preferències ni va tenir un exabrupte públic. Aquesta hipercelebritat va dedicar la seva vida al deure amb l’abnegació d’un ciclista professional i, si s’hagués jubilat als 65 anys, hauria deixat de ser reina el 1991. Això sí, va afrontar la feina envoltada de palaus, servents i opulència, per bé que això no li va produir un ego hipertrofiat.

La meva mare deia que el sentit de la responsabilitat de la reina era el producte dels valors victorians: prioritzar el deure públic per damunt de l’interès personal i respectar les normes i els costums. La meva mare també era conscient que els victorians del segle XIX eren, queda clar, racistes, proclius a la fissiparitat, imperialistes i masclistes, però no es pot dir que aquests últims valors fossin els que van caracteritzar la reina.

Amb això, diem adeu a una reina, però també a uns valors que abans es filtraven per tota la societat britànica. El meu pare, un català, els va assaborir quan hi va viure als anys seixanta, però com qui menja els últims plats d’una temporada que s’acaba. Les anècdotes que explicava incloïen la senyora que li va donar diners abans de baixar del bus perquè no havia pogut pagar, el policia que paga el parquímetre de la seva butxaca per no haver de multar-lo o l’amic que va ajustar els focus del cotxe per complir la normativa espanyola (“Quina normativa?”, ens preguntàvem a Barcelona).

Fent negocis, observant el Brexit o viatjant amb autobús per Londres no sembla que aquells valors imperin ara. Però potser l’aclaparador, exemplar, educadíssim i poc melindrós comportament dels britànics, amb centenars de milers de persones comportant-se exquisidament, vol dir que sota la brossa i el fum hi continua havent uns fonaments sòlids. Potser és que un diamant no brilla dins una cova. Això últim, n’estic convençut, ho hauria pensat la meva mare. ●

Diem adeu a una reina i també a uns valors que abans es filtraven per tota la societat britànica